Participà activament en el moviment revolucionari com a escriptor (fou molt celebrada una cassida seva contra el colonialisme anglès) i com a polític. Fundador de la revista “Naw Bahār” (1909), formà part des del 1917 de la societat literària Danishkadeh, que propugnava el retorn formal als clàssics. Fou professor a la universistat de Teheran i ministre d’educació nacional (1946). És autor d’un divan d’estil molt tradicional, malgrat que no rebutjà la parla i els dialectalismes moderns, i de diversos estudis sobre lingüística i política.