Guià el grup important de tribus israelites que sortí d’Egipte i s’instal·là finalment a la Transjordània i a la Palestina central. Les diverses tradicions recollides en el Pentateuc el presenten com un profeta taumaturg, enviat per Déu per alliberar el poble d’Israel de la servitud dels egipcis. A la seva manera, cadascuna d’aquestes tradicions li atribuïa els prodigis de l' Èxode , l’aliança amb Déu al desert, la legislació, l’organització del poble i del culte i la conquesta de la Transjordània, on morí abans que Josuè emprengués la conquesta de Palestina. Fora dels llibres històrics que forneixen la base de la figura de Moisès, la Bíblia o bé sembla ignorar-ne la figura (tradició profètica) o bé tendeix a glorificar-lo, sobretot en texts tardans, alguns dels quals no es troben en el text hebreu.
Entorn de la seva figura el judaisme hel·lenista creà un gran nombre de llegendes en les quals apareix com a mestre de la humanitat, heroi idealitzat que mor apoteòsicament ple de glòria i exalçat al cel. També el judaisme palestinenc l’enaltí com a mestre d’Israel per excel·lència, atribuint-li altes funcions en la història i en l’escatologia. El considera figura del Messies posterior, de la mateixa manera que la redempció messiànica té el prototip en l’alliberament d’Egipte. El Nou Testament es fa ressò d’aquesta tradició. A més del Pentateuc , la tradició jueva atribuí a Moisès els apòcrifs Apocalipsi de Moisès i L’Assumpció de Moisès , obres del sI dC.
La representació de Moisès ha estat diversament tractada. Els frescs de Dura-Europos (s III), els mosaics del Sinaí o de Santa Maria la Major de Roma i la iconografia cristiana primitiva n'accentuen els aspectes simbòlics: Moisès fent brollar l’aigua de la roca o dividint la mar, com a símbols baptismals, és molt freqüent. A partir del Renaixement, l’art sol fixar-se en la mateixa figura: el Moisès salvat de les aigües del Veronese, els frescs de Botticelli a la capella Sixtina o l’escultura de Miquel Àngel en constitueixen alguns dels exemples principals.