Les mònades, en tant que últims elements de la realitat, són indivisibles i, per tant, mancades d’extensió material. Substàncies simples, posseeixen atributs anímics (percepció i apetició) i un dinamisme teleològic (són forces), que Leibniz contraposa al mecanicisme del seu temps. Creades i incomunicables entre elles, cadascuna conté, des del principi, tot el curs de la seva existència, la qual es va desplegant segons un ordre harmònic preestablert per Déu. No hi ha, doncs, res de contingent en la mònada, l’equivalent metafísic d’un subjecte lògic identificat amb tots els seus predicats. El panlogisme de la monadologia leibniziana és evident per a molts dels seus estudiosos.
f
Filosofia