Pot ésser de caràcter hereditari o no, , absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del monarca) o limitada o constitucional (quan, al costat del monarca, existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat). A l’antiguitat, en els diversos imperis (entre ells l’egipci, el persa, el macedoni, els regnes hel·lenístics, etc.) predominà la forma de monarquia absoluta. La història grega, en els seus orígens, no tingué altra forma de govern que la monàrquica. Monàrquica fou indubtablement la societat cretomicènica, i monarquies de tipus paternalista foren les descrites per Homer al s. VIII aC. Plató —no gens partidari de la democràcia— i Aristòtil ja indicaren el perill de la forma de govern monàrquica (pel fet que podia degenerar fàcilment en tirania), però també posaren exemples pràctics per demostrar que, en ocasions, podia ésser exercida d’una manera beneficiosa. Després del col·lapse de la república romana, l’imperi Romà fou, durant centúries, governat per monarques absoluts, alguns de poder tirànic i altres que fingiren de respectar les institucions institucions romanes (senat, etc.). Entre els pobles anomenats “bàrbars” predominaren majoritàriament les monarquies absolutes de caràcter electiu (així entre els gots, els francs, els anglosaxons, els germànics pròpiament dits, etc.). A Occident perdurà durant segles la idea de la reunificació de l’imperi Romà (intent de Carlemany, que fou coronat com a emperador d’Occident). Més tard ho fou també Otó I (932-972). En general, les monarquies europees medievals foren absolutes, limitades només, fins a un cert punt, pel poder dels grans magnats; però, quan sobrevingué el fenomen renaixentista i es constituïren els grans estats europeus moderns, s’accentuà més encara l’absolutisme dels reis. A Anglaterra, l’apogeu de la monarquia absoluta es produí durant el regnat d’Isabel I (1558-1603). Però fou en aquest país on es registrà el primer intent de frenar la monarquia absoluta, després de la revolució de 1642-49, que posà fi a aquesta forma d’estat i que àdhuc acabà amb l’execució del rei Carles I. A França, l’apogeu de l’absolutisme coincidí amb els regnats de Lluís XIV (1643-1715) i de Lluís XV (1715-74). Durant el regnat de Lluís XVI (1774-92) esclatà la Revolució Francesa (1789), que acabà posant fi a la monarquia i guillotinant el rei mateix. Al s. XIX les monarquies constitucionals o limitades s’imposaren arreu d’Europa. Després de la Primera Guerra Mundial, moltes d’aquestes formes d’estat foren substituïdes per repúbliques, fenomen que s’accentuà més després de la Segona. Actualment les monarquies que resten són gairebé totes constitucionals o parlamentàries, i la persona del rei hi és, sobretot, un símbol. Aquest és el cas de l’Estat espanyol, on la monarquia, representada actualment en el rei Joan Carles I des del 1975, que fou entronitzat, ha estat un dels fonaments del règim democràtic que succeí al franquisme. D’acord amb la constitució del 1978, la monarquia és de caràcter constitucional, hereditari i vitalici. Fora d’Europa, i especialment en alguns estats àrabs del golf Pèrsic com ara l’Aràbia Saudita o també al Marroc, resten règims de tipus monàrquic en els quals el poder del sobirà és absolut o, de fet, molt per damunt de qualsevol altra institució.
f
Història
Política