La creació de la moneda fou precedida, en els pobles ramaders, per caps de bestiar emprats com a mitjà de bescanvi (en altres pobles apareixen objectes molt diversos per als bescanvis: terrossos de sal entre els camites orientals, dents de senglar a la Melanèsia, petxines en diverses parts del món, etc.). El mateix nom donat pels romans al diner, pecunia, indica ja l’origen ramader (pecus) del terme. El terme “moneda”, per contra, sembla derivar d’un apel·latiu de la deessa Juno, vora el temple de la qual, al Capitoli, hi hagué la seca de la Roma republicana. La moneda introduïda pels grecs vers la fi del s. VIII aC, es difongué ràpidament per tot el món antic. Els metalls més usats foren l’or, l’argent i el bronze i, més rarament l’electre i el billó. En general, les monedes gregues, de forma lenticular, eren de diàmetre petit i, proporcionalment, d’un gruix notable. El pes i el volum oscil·laven talment que els era atribuït un valor aproximatiu. Entre els diversos sistemes monetaris grecs, el més difós l’àtic, tenia com a unitat la dracma, mentre que el talent i la mina, que no eren monedes, eren emprats en el càlcul de valors. A Roma, el metall més usat fou el bronze, i la unitat de valor, l'as, amb fraccions segons el sistema duodecimal, com a Grècia (l'unça era el dotzè de l’as). El pes era també variable. Les monedes de bronze encunyades durant l’Imperi no concordaven amb l’antic sistema i se solien distingir en tres sèries: bronze, gran, mitjà i petit (aquest tenia totes les subdivisions de l’as). Hom emprava, en lloc del bronze, l’oricalc i el coure pur. L’encunyació de monedes d’argent, començada a la Campània, Etrúria i la Pulla, fou feta a Roma a partir del 268 aC. La unitat de valor fou el denari. Simultàniament, el sesterci substituí l’as com a moneda de compte fins i tot quan en cessà l’encunyació. Les monedes d’or introduïdes vers el 87 aC esdevingueren d’ús regular amb Juli Cèsar (46 aC). Durant l’Imperi, el dret d’encunyació de l’or i de l’argent fou reservat a l’emperador. La unitat monetària era l'aureus, anomenat posteriorment solidus. Des de la fi de l’època republicana, les monedes portaven gravades figuracions molt variades. Juli Cèsar inicià el costum de gravar-hi la pròpia efígie a l’anvers; al revers hi havia escenes mítiques o d’altres, referents a la vida política, militar o social i, sobretot, a les empreses de l’emperador i de la seva família. Amb algunes variacions, les monedes imperials continuaren tenint valor durant les invasions dels pobles germànics, els quals, quan n'encunyaren de pròpies, n'imitaren els tipus, tot inserint-hi les pròpies sigles i conservant-ne i, posteriorment, deformant-ne les imatges. Els àrabs, a la part oriental de l’Imperi, imitaren també les monedes imperials, fins i tot amb els símbols cristians; posteriorment hi introduïren inscripcions en àrab, i als s. VII-VIII foren creades monedes originals d’or (dinar) i d’argent (dirhem). Mentrestant, anà decaient la moneda d’or (Pipí en prohibí l’encunyació). Carlemany unificà i modificà el sistema monetari, que convertí en monometàl·lic sobre la base d’argent, tot i que les monedes d’or, encara vigents a l’Orient Pròxim, no deixaren de circular. D’aquest sistema prengueren origen les diverses monedes medievals i modernes, les quals, malgrat la reforma carolíngia, es multiplicaren progressivament, sobretot perquè el dret d’encunyació fou atorgat a entitats eclesiàstiques i a grans senyors feudals. Vers la fi del s. XIII les monedes tenien també un valor artístic. Malgrat les prohibicions, les monedes de metall valuós eren sovint escapçades per beneficiar-se del fragment retallat. El 1484 aparegueren al Tirol els primers tàlers d’argent (tàler) i, simultàniament, monedes de coure, pur o amb aliatge de bronze. A l’inici de l’època moderna la diversitat de monedes era molt gran i costa de trobar-hi un punt de referència. A l’Europa occidental prevalgué el bimetal·lisme; a l’Orient, després de la caiguda de Constantinoble, restà vigent la moneda d’or. Es produïren trasbalsaments amb la descoberta de noves mines d’argent a Europa i amb l’inici del tràfic amb el Nou Món, així com també amb la formació de grans estats la moneda dels quals adquiria una gran difusió. A partir del s. XVII l’encunyació es perfeccionà i aparegueren les monedes plenament circulars i amb les incisions més precises. El 1865, a París, fou estipulada la Unió Monetària Llatina, que establí uns tipus monetaris, acceptats pels estats assistents i, posteriorment, per molts altres estats. Actualment les monedes solen ésser de valor escàs, i el coure, el níquel i altres aliatges han desplaçat l’or i, en part, l’argent en llur fabricació. És utilitzada com a mitjà de pagament fraccionari dels bitllets (bitllet), que solen ésser de més alt valor nominal. Com en el cas d’aquests, es tracta, per tant, de diner signe, és a dir, amb un valor inferior al real, cosa que no succeïa en èpoques anteriors, en les quals el valor d’una moneda era igual al de l’or o argent que contenia. Si el valor real d’una moneda fos superior al nominal o monetari, desapareixeria del mercat, seguint l’anomenada llei de Gresham.
f
Economia
Numismàtica i sigil·lografia