La de billó s’originà al segle XI sota Garcia V de Pamplona (1035-54) i fou encunyada fins el 1719. La moneda d’or fou batuda per Sanç Ramires (1063-94), mancús de Jaca, amb la finalitat de pagar el tribut acordat al papa. Or i billó porten la menció ARA-GON, però amb Sanç Ramires apareix també la forma IAC-CA, probablement fruit d’un amonedament paral·lel de caràcter episcopal i MON-SON referent a la nova seca. Pere I d’Aragó (1094-1104) baté, també, a Montsó. Des d’Alfons el Bataller (1104-34) sabem que el diner jaquès fou quaternal (llei de 4 diners, 33% d’argent). Sota Ramon Berenguer IV la moneda jaquesa fou establerta com a pròpia de Tortosa i Lleida arran d’ésser conquerides (1148-49) i s’hi mantingué fins que Alfons II introduí el barcelonès a Tortosa (vers el 1285) i Pere III ho féu a Lleida (1346). Jaume I féu emissions de tern (25% d’argent) i ell i Pere I també bateren diners de baixa llei que hagueren d’ésser retirats en canvi de compensacions fiscals. Sota Ferran II la llei baixà a 1,5 diners (12,5% d’argent). Des de Sanç Ramires fins a Jaume II també foren batuts òbols o malles. Jaume I encunyà diners jaquesos a Lleida i Jaume II a Sarinyena, però el taller habitual des d’Alfons el bataller fou Saragossa. El diner jaquès fou la base de la comptabilitat a l’Aragó, amb els seus múltiples, el sou (12 diners) i la lliura (240 diners), comuns amb Catalunya. Els estaments aragonesos s’oposaren a l’encunyació d’altra moneda que el diner jaquès i així, el florí de Pere III encunyat a Saragossa en el període 1365-68 no perdurà i la moneda d’or i argent no fou introduïda fins a l’època de Joan II (1458-79), que baté rals d’argent i ducats d’or, tipus monetaris que perduraren en els regnats següents. Des del regnat de Pere III de Catalunya, però, el florí d’or català, batut als tallers de Catalunya, València o Mallorca, circulà abundantment a l’Aragó, al costat de la moneda jaquesa. La moneda jaquesa tingué un tipus comú: una efígie de perfil a l’anvers i un arbre superat de creu (arbor ad modum floris, al·lusió a la creu) al revers, seguint el model navarrès iniciat per Sanç el Gran (1000-35). Perdurà fins als temps de l’arxiduc Carles (1705-14). Per influència del ral coronat provençal, des de Pere el Catòlic (1196-1213) el bust aparegué coronat i sota Jaume I (1213-76), l’arbre acabà esdevenint una creu patriarcal. Sota Felip (que en baté del 1710 al 1719) l’efígie tornà a ésser sense corona i a revers hi aparegué l’heràldica aragonesa dels quatre caps de sarraí.
f
Numismàtica i sigil·lografia