Sembla que en fou encunyada per primer cop quan aquests pobles, perduts els territoris de la Gàl·lia (excepte la Septimània, amb Narbona), s’havien instal·lat ja a la península Ibèrica, és a dir, al s VI. La moneda visigòtica començà, sembla, amb les imitacions dels trients bizantins dels emperadors d’aquest període, des d’Anastasi a Justí II, moneda aquesta de gran crèdit i molt estimada per tots els pobles germànics, que l’imitaren (igualment com els visigots) abundantment, tant en els seus tipus com en llurs característiques de pes i metall. Aquestes primeres emissions, compreses les monedes que tradicionalment s’atribueixen a Liuva I, imitacions més lliures, en les quals no es pot ja rastrejar el nom de l’emperador bizantí, atès que les llegendes són un seguit de lletres sense significació, van seguides de les emissions de Leovigild, inicialment sense nom de seca o ciutat emissora, però amb el nom del rei clarament explícit. Leovigild fou el primer rei visigòtic que féu constar en els trients el nom de la seca, i entre les poblacions on féu moneda hom troba ja Barcelona; hom canvià la tipologia de la moneda, amb el bust del rei en posició frontal i substituint en la majoria de les emissions la figura de la victòria pel bust d’aquest (que apareix a l’anvers i al revers) o el característic revers de la creu sobre grades. Les emissions que, encara sense gaire continuïtat, es troben regularment, s’estenen per tota la península, i les més característiques i més freqüents són les de Tàrraco, Caesaraugusta, Toletum, Híspalis, Emerita i altres. Entre les poblacions catalanes, a més de Barcelona, es coneixen monedes visigòtiques de Girona, Tarragona, Tortosa i Roses. A València, hom troba també monedes de Sagunt. Des del rei Recared, les llegendes d’aquestes monedes al revers porten, amb el nom de la seca, un epítet (Pius, Iustus). Quan la moneda correspon a dos reis associats (Khindasvint i Recesvint, o Ègica i Vítiza), com que els noms de cadascun dels reis ocupa una llegenda, el nom de la seca va en forma d’anagrama, amb les lletres característiques als extrems d’una creu i al centre d’aquesta. Pel que fa al pes, aquestes monedes estan gairebé sempre per sota del pes teòric d’1,5 grams, que correspon al terç del sou romanobizantí. La llei correspon inicialment a la de la moneda bizantina, però anà disminuint la puresa del metall, que en alguns casos té l’aspecte d’or baix. També foren emesos petits coures, amb tota seguretat a Híspalis (Sevilla).
f
Numismàtica i sigil·lografia