Inicialment la moneda era arrendada a un artesà, generalment un orfebre, que la fabricava. Així, Ramon Berenguer I, per exemple, encarregà a Geral i a Esteve la fabricació del mancús d’or bilingüe i, abans, havia encomanat a Marcús i a Bonfill i després a Berenguer Adroer, a Bonfill Fredal i a Davit diferents emissions de moneda de billó. Amb el temps s’organitzaren les seques reials i foren creats diversos oficis especialitzats. En un fragment del llibre de la seca de Barcelona de la darreria del s XIII i en un document del 1308 de Jaume II donant instruccions als encarregats d’una encunyació de diners a Sarinyena, apareixen els següents càrrecs: mestre de seca, assajador (el que comprovava la llei de les monedes), pesador, fonedor, emblanquidor (el que donava una aparença externa d’argent a la moneda de billó), tallador dels ferros (gravador o obridor d’encunys), escrivà (que duia la comptabilitat), guarda i moneder. En aquests documents hom aplica el nom de moneders a les persones que feien l’acció d’encunyar la moneda. Els funcionaris de les seques obtingueren importants privilegis (privilegis dels moneders), entre ells el de no estar subjectes a la jurisdicció civil i criminal del batlle de la ciutat, sinó a la del mestre de la seca. Aquest fet comportà abusos als quals hagueren d’enfrontar-se als sobirans, que sovint dictaren disposicions que limitaven el nombre d’oficials de les seques.
f
m
Numismàtica i sigil·lografia