S'hi instal·là vers el 820, amb el seu abat Miró, després de deixar la cel·la de Sant Martí, sota el castell d'Oltrera, on es formà originàriament la comunitat. Fundà les cel·les de Sant Martí de Montforcat, Sant Hilari i Sant Martí de Fonollà. El 1109 la comtessa Ava, regent del Rosselló, l’uní a Santa Maria de la Grassa. Al s XIII inicià una etapa de decadència, fins que el 1592 fou unit al monestir d’Arles. Des d’aleshores els abats d’Arles s’anomenaren també abats de Sant Andreu de Sureda. La sèrie d’abats, alguns simples prebendaris nomenats pel rei, fou continuada fins el 1801. A l’antic monestir resta l’església romànica, de base preromànica (s X), construïda segurament després d’una destrucció del monestir pels normands o pirates sarraïns (980?), ampliada i consagrada de nou el 1121. La seva nau única, amb transsepte i tres absis, té interiorment uns pilars de reforçament amb mitges columnes adossades i capitells. El portal té una llinda esculpida semblant a la de Sant Genís de Fontanes; té altres elements decorats a la finestra de sobre el portal, a la mesa de l’altar major, del mateix mestre que el timpà, una pica d’aigua beneita i un apòstol encastat als murs, que en fan un dels primers testimoniatges de l’escultura romànica catalana. Tres làpides cippi romanes indiquen que al lloc existí una vella edificació romana. Sobre un pilar de l’església i en un dels murs de l’antic i destruït claustre es troben també restes d’antiga pintura romànica.