monestir de Sant Cugat del Vallès

Vista de la façana principal del monestir de Sant Cugat del Vallès

Gabriel Serra

Abadia benedictina situada dins la població de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).

El conjunt monàstic

El monestir de Sant Cugat es pot considerar com un dels conjunts monàstics medievals més ben conservats de Catalunya i com un dels millors exemples de les transformacions històriques dels monestirs benedictins. Està organitzat de la manera habitual en aquest tipus de centres, amb les dependències disposades al voltant del claustre, i s’assenta sobre un antic recinte fortificat romà, el castrum Octavianum, els vestigis del qual són visibles a la part baixa de la capçalera de l’església.

Les restes més antigues identificades dels edificis cristians es troben al pati del claustre. Es tracta de diverses estructures funeràries, situades dins un ampli cementiri, i una aula rectangular amb absis de planta de ferradura interior i pentagonal a l’exterior.

En la forma actual, el monestir correspon essencialment als processos constructius iniciats a la fi del segle XII, els quals van variar considerablement les estructures anteriors.

Les diverses excavacions arqueològiques realitzades han confirmat que l’església del monestir del segle XI es trobava al mateix indret que l’actual. D’altra banda, sabem que el porxo del claustre actual recolza sobre el podi del claustre anterior, tot i que aquest era més gran.

Hi ha una sèrie de finestres obertes al mur nord, de doble esqueixada i arc de mig punt, algunes de les quals encara conserven les empremtes de l’encofrat d’encanyissat propi del segle XI. És possible que el mur esmentat correspongués a l’antic refetor. També es considera del segle XI, tot i que de la darreria, l’obra del campanar, situat a la banda sud de l’església. És una torre ornamentada amb els típics motius llombards de sèries d’arcuacions entre lesenes.

El monestir va experimentar una renovació total, malgrat conservar algunes parts de l’obra inicial, a la segona meitat del segle XII. En aquest moment es va construir el nou claustre, amb el porxo fonamentat sobre el del claustre anterior. Aquest nou claustre —que conserva en una làpida una inscripció amb la dedicació d’Arnau Cadell, autor del claustre o almenys d’una part— té les galeries cobertes amb volta de canó i els porxos formats per una successió d’arcs sostinguts per parelles de columnes, segons les formes típiques dels conjunts claustrals del segle XII a Catalunya. Al pati, la façana és coronada per un seguit d’arcuacions cegues sostingudes per mènsules.

L’afegitó del segon pis del claustre, al segle XVI, va fer que el fris d’arcs cecs que originàriament constituïen el ràfec de la teulada quedés com a element ornamental que partia la façana. A la galeria est es va construir la sala capitular, amb finestres geminades que ja segueixen les pautes gòtiques.

L’església

És un magnífic edifici concebut en un moment de transició entre l’estil romànic i el gòtic, i acabat en època plenament gòtica. Presenta una estructura basilical de tres naus, cobertes amb voltes de creueria, amb una cúpula i un cimbori al segon tram de la nau central, i capçades a l’est per tres absis coberts amb volta de quart d’esfera. D’aquests, els laterals són semicirculars i el central és poligonal, amb una ornamentació formada per columnetes adossades als angles del polígon i unides per arcs.

Exteriorment, els absis presenten una façana poligonal, reforçada per semicolumnes adossades als angles i coronades per un fris d’arcuacions llombardes sobre mènsules esculpides.

A la façana sud, entre els contraforts, hi ha adossades unes capelles ja del segle XIV.

La façana oest queda centrada per la monumental portada sobre la qual s’obre una rosassa.

La construcció de l’església es va iniciar per la capçalera cap a mitjan s. XII, però no fou finalitzada fins al segle XIV. La decoració escultòrica de la capçalera i el creuer posa de manifest, com a mínim, tres etapes, dues de les quals estan relacionades amb el desenvolupament del claustre. D’una banda, els permòdols i capitells de sota el ràfec de la teulada dels absis central i septentrional van ser realitzats per artífexs del primer taller vallesà, amb temes com la figura de l’atlant, el capitell corinti o els caparrons, que són idèntics als que sostenen els arcs cecs dels murs exteriors nord, est i oest del claustre. D’altra banda, els caparrons dels permòdols del cimbori i els capitells de la finestra de la sagristia són executats de manera idèntica als arcs cecs de l’exterior de la galeria sud.

Les parts més tardanes de l’església, com el cimbori o la finestra que s’obre a l’absis central, i la finalització de la sala capitular, són fruit de nous plantejaments arquitectònics, i els elements esculpits són d’escassa qualitat.

En la seva concepció global, l’església s’ha de considerar dins un ampli grup d’edificis construïts a Catalunya durant el segle XIII, els quals representen l’últim estadi de l’arquitectura romànica. La relació del seu cimbori amb els de Lleida o Tarragona, de l’estructura de les seves primitives voltes amb les de Solsona, Lleida, Tarragona o Poblet, o els elements ornamentals de l’absis que retrobem en edificis de l’entorn de Lleida, com ara Agramunt, defineixen el llenguatge arquitectònic utilitzat aquí, que substituí les formes tardoromàniques per altres de gòtiques i configurà un excel·lent model de transició estilística.

Moltes peces que havien pertangut a l’església es troben ara repartides per diversos museus.

Destaca un frontal d’altar de fusta treballada recoberta d’estuc i daurat, del final del segle XIII, conservat al Museu Cívic de Torí (Itàlia). És dedicat a la Verge Maria, i les diverses escenes representades (l’Anunciació, la Nativitat, l’Epifania, etc.) apareixen repartides en dos registres superposats i separats centralment per la imatge de la Mare de Déu, asseguda sobre un tron i sostenint el Nen Jesús sobre els seus genolls.

També són interessants la talla de la Mare de Déu de Sant Cugat (s. XIII) i una imatge del Crist crucificat (s. XIII). La primera, és una imatge reliquiari que presenta la tipologia habitual en aquest tipus d’imatges —Maria asseguda en un tron en posició hieràtica i frontal, amb el seu Fill assegut sobre els genolls (figura que no es conserva)—, es guarda al Museu Municipal d’Art al castell cartoixa de Vallparadís de Terrassa. La segona, de fusta policromada força de­teriorada, respon a la tipologia de tradició romànica del Crist ­crucificat i clavat amb quatre claus, un a cada mà i a cada peu. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es pot veure una urna reliquiari dedicada a sant Càndid que inclou escenes de la seva vida i martiri.

Diversos objectes litúrgics procedents del monestir es troben al Museu Diocesà de Barcelona: l’empunyadura d’un bàcul de fusta daurada i policromada trobada al sepulcre de l’abat Guerau de Clasquerí; una lipsanoteca o ungüentari, també de fusta, de base circular i cos globular, policromada i amb una inscripció de lletres de l’alifat àrab; i una alba de lli i part de la capa de l’abat Biure, datable del segle XIII, teixida amb lli, seda i or de Xipre i decorada amb unes figures geomètriques que encerclen parelles de lleons rampants i afrontats.

Finalment, a la parròquia de Sant Pere de Sant Cugat del Vallès es guarda un pectoral (s. IX-X) compost per dues peces en forma de creu que servia per a guardar-hi relíquies. La decoració que presenta és figurativa: l’anvers mostra Crist sobre la creu acompanyat de Maria i sant Joan, i el revers és centrat per la imatge de la Verge orant.

El claustre

El claustre s’havia relacionat tradicionalment amb la data del 1013, any en què, segons un document del cartulari, va tenir lloc la venda d’alguns béns del monestir per tal d’acabar el claustre. Però, en realitat, s’ha de relacionar amb la donació per a l’obra del claustre del llegat testamentari de Guillem de Claramunt del 1190. Aquesta data és fonamental no solament per a tot el conjunt, sinó per a tota la seva escultura. Així, és en aquests moments quan devia arribar un taller procedent de la catedral de Girona, que havia començat a construir el seu claustre cap al 1180 amb escultors formats en un dels tallers que van treballar en la portada del monestir de la Daurada, a Tolosa.

El claustre és de planta quadrada, gairebé regular. Es comunica amb l’església per dues portes. L’una, més senzilla, és prop de l’angle sud-oest i cal considerar-la d’estil gòtic. L’altra, amb decoració escultòrica, és d’arc de mig punt, amb diverses arquivoltes i capitells decorats amb relleus vegetals, i es pot datar del segle XIII. A l’est hi ha una altra porta que accedeix a la sala capitular. És d’arc de mig punt amb arquivolta sostinguda per columnes i capitells, i flanquejada per dues finestres d’arc apuntat amb arcuacions separades per una columna central. La façana d’aquesta sala és també posterior a l’obra del claustre i se superposa a una porta que devia comunicar amb algun dels àmbits del monestir del segles X o XI.

Les galeries

Cada galeria consta de dotze parelles de columnes que sostenen els corresponents arcs. A l’exterior dels murs corre un fris d’arcuacions amb mènsules que es relacionen clarament amb Sant Pere de Galligants (Gironès).

Al claustre l’escultura es distribueix en els capitells que, per parelles, sostenen les arcades. Són de pedra de Montjuïc, mentre que les columnes s’han fet amb pedra de Girona. Les bases són àtiques, algunes amb caps d’animals quadrúpedes als angles i altres dues amb cossos d’animals. Tota la decoració escultòrica té forts lligams amb la que trobem als conjunts de Girona.

A la primera fase del claustre, corresponent als costats nord, est i oest, tots els capitells amb elements decoratius d’emmarcament mostren fons vegetals i torretes angulars de teulada cònica, similars a les de la banda meridional de Girona. És el cas dels capitells amb els temes de l’Anunciació, la Nativitat i l’Epifania, la presentació al temple, la rentada de peus de Crist als deixebles o la paràbola de Llàtzer i Epuló.

També les mènsules que sostenen els arcs cecs dels murs exteriors són diferents en aquesta fase respecte de les de l’ala meridional, corresponent a la segona fase. Així, als murs nord, est i oest hi veiem representats caps de quadrúpedes i alguns d’humans.

Cal pensar que eren escultors procedents de Girona els qui a partir del 1190 van iniciar el claustre. L’escultura d’aquest primer taller reitera la majoria dels temes i de les composicions que podem veure a la catedral. El seu estil es caracteritza pel tractament preciosista dels pentinats i del caient dels plecs de la roba.

És en aquesta primera fase del claustre que es pot emmarcar l’activitat de l’escultor Arnau Cadell, el qual considerava tant la seva obra que va signar el claustre i també s’hi va retratar. La inscripció que conté el seu nom és encastada al pilar nord-oriental. Al costat apareix representat un escultor tallant un capitell corinti i un personatge amb indumentària monacal; cap dels dos no conserva la testa. El segon personatge porta un recipient i s’ha identificar com a coper, el qual assistia amb beguda els artesans; era el suplement de vi i companatge habitual en el jornal dels artesans que treballaven amb pedra a l’edat mitjana.

Els capitells de la galeria meridional, que corresponen a una segona fase, han substituït les torretes de teulada cònica per altres d’acabades en merlets, a excepció dels que representen la multiplicació dels pans i el dubte de sant Tomàs, la qual cosa és deguda a la intervenció de dos escultors diferents o bé d’un escultor arrelat en el primer taller.

La prova d’aquestes interferències demostra una continuïtat entre les fases primera i segona de construcció del claustre. La primera part del claustre respon a la tendència majoritària de l’escultura gironinovallesana, que s’origina en la segona fase del conjunt de Girona i assoleix una difusió considerable que afecta centres com ara Manresa, Santpedor i Tarragona. La segona fase, la més tardana del conjunt de Sant Cugat, correspondria ja a les primeres dècades del segle XIII i és obra del taller renovat que arriba a Girona.

Pel que fa als temes iconogràfics, els descrivim a grans trets però en un ordre intel·ligible, sempre destacant la temàtica historiada i deixant de banda la de tipus ornamental (vegetal i animal). És aquesta la que més es repeteix i generalment presenta combinacions d’elements vegetals sols o amb animals o humans. Així, podem veure algunes representacions d’ocells picotejant fruits, lleons arrenglerats, cacera de llebres per un centaure, lleons sobre figures humanes a les quals mosseguen els caps, parelles de dracs, braus, grius, galls, ocells, ovelles o sirenes. També veiem personatges enredats entre branques amb fulles, àguiles amb llebres agafades per les urpes.

Començant per la galeria sud, tot i que és la realitzada en la segona etapa, cal destacar la figura de Daniel entre els lleons. El cicle d’Adam i Eva presenta l’advertiment de Déu a Adam i Eva, el pecat, la reprovació i la condemna al treball. El cicle de Noè inclou la construcció de l’arca, el diluvi o els fills de Noè cobrint la nuesa del pare. Després el cicle d’Abraham conté la rebuda dels tres àngels a l’alzina de Mambré, la rentada de peus i el convit. Ja en el tram central trobem la matança dels innocents i la fugida de Josep i Maria a Egipte, la multiplicació dels pans, l’entrada a Jerusalem i la resurrecció, amb la compra de perfums per les tres Maries i la visita al sepulcre. En aquest tram també cal destacar la figuració en un dels capitells de monjos realitzant tasques de lectura i escriptura de textos, o bé cavallers disparant un arc. En el darrer tram podem veure el baptisme i la missió dels apòstols, amb el dubte de sant Tomàs i la dormició (o mort) de la Verge.

A la galeria oest cal destacar la representació en diversos capitells de personatges lluitant entre ells o contra animals fantàstics, com és el cas de Samsó lluitant amb el lleó. També podem veure més d’una vegada la representació de feines: personatges duent tines de fusta o bé anyells sobre l’esquena i gossos que els persegueixen. L’única temàtica historiada d’aquesta galeria és la paràbola del pobre Llàtzer i el ric Epuló, amb les representacions del banquet d’Epuló, la mort de Llàtzer i la d’Epuló.

La galeria nord també mostra relleus amb temes de lluita entre homes o entre homes i animals, escenes de cacera o de vida quotidiana monacal (monjos afaitant-se), i la figura d’un personatge no identificat que munta un cavall, duu bastó i escut rodó i lluita contra un altre que porta una destral.

La galeria est inclou la temàtica més fàcilment reconeixedora. Hi veiem el cicle de la infància de Jesús, amb les escenes de l’Anunciació a Maria, la Nativitat, l’Epifania i la presentació de Jesús Nen al temple. També hi podem veure altres representacions força curioses, com ara guerrers enfrontats i armats amb espases i escuts, una escena de joglars, la lluita de guer­rers contra dracs, els quals porten escuts amb l’heràldica dels Rocabertí i els Cabrera.

La història

D’una banda el nom castrum Octavianum i de l’altra les excavacions realitzades al recinte del monestir permeten atribuir uns orígens romans al poblament de l’indret. Segurament per necessitat de defensar aquest lloc, on s’encreuaven les vies que anaven de Tarragona a Narbona i de Barcelona a Ègara, es va construir un castrum anomenat Octavià, potser perquè fou aixecat en temps d’August (27 aC-14 dC).

Sembla que el castrum fou destruït per primer cop a mitjan s. III per invasors francoalamans. Reconstruït cap al final del mateix segle, va mantenir la funció militar durant alguns anys. Aquí, segons la tradició, fou martiritzat durant una de les persecucions de l’emperador Dioclecià el cristià Cugat, venerat com a sant. Això, juntament amb el decret de tolerància religiosa del 313, va fer que el lloc perdés importància militar i en guanyés de religiosa. Potser com a conseqüència d’aquests fets es va construir un martyrium (construcció funerària) i també una aula rectangular al segle V, que degué ser destruïda per un incendi al final del segle V o al principi del segle VI. El lloc fou reconstruït aprofitant l’estructura bàsica i afegint-hi un petit absis de planta interior semicircular i exterior pentagonal (s. VI-VII).

L’edat mitjana

Al segle VIII, època de domini musulmà, són coneguts els intents, per part de l’abat de Saint-Denis (any 778), de traslladar les relíquies del màrtir Cugat, potser coincidint amb l’expedició de Carlemany a Saragossa. El fracàs d’aquesta temptativa militar carolíngia va comportar diverses represàlies contra les persones i institucions que l’havien secundat. Diversos historiadors creuen que va ser a conseqüència d’aquest fet que cap al 780 els sarraïns van destruir les construccions del monestir.

Tot fa pensar que la vida religiosa no es va reprendre en aquest indret fins després de la conquesta de Barcelona pels francs (801), i fins el 878 no apareix recollida en un document una clara referència a l’existència d’una comunitat religiosa. Sembla que en els orígens medievals la santcugatenca era una comunitat clerical diocesana, més o menys canonical, adaptada a les necessitats de poblament i a l’organització parroquial, i regida per la regla de sant Benet.

Dels prelats coneguts dels s. IX i X, cal destacar l’abat Gotmar, que recaptà diversos preceptes (uns quants abans i d’altres després de ser abat) del rei Lluís IV per als monestirs de Ripoll i Sant Cugat, la catedral de Vic i la de Girona i l’abadia de Sant Pere de Rodes. Li atribueixen l’autoria d’una crònica dels reis francs que hauria regalat al príncep al-Hakam, fill del califa ‘Abd al-Rahman III. Fou el primer dels prelats que va ocupar alhora el càrrec d’abat del monestir i bisbe de Girona.

L’abat Odó no fou menys important. Elegit després de l’expedició d’Almansor, que havia malmès el monestir i el seu patrimoni, va encapçalar l’obra restauradora. Va regir, com Gotmar, la mitra de Girona amb l’abaciat santcugatenc i participà, l’any 1010, en l’expedició a Còrdova, on fou greument ferit i morí.

El domini de Sant Cugat

El monestir va tenir un paper primordial en la defensa i la repoblació de les fronteres dels comtats de Barcelona i Osona: als s. X-XII posseïa drets i la se­nyoria almenys sobre set castells i cinc torres en zones de frontera de les comarques del Baix Llobregat, l’Anoia, i l’Alt i el Baix Penedès, cosa que demostra el precepte que el rei Lotari lliurà a l’abat Odó en què es confirmen al monestir tots els béns i li concedeixen la immunitat i la lliure elecció d’abat. La confirmació dels béns fou deguda al fet que després del saqueig d’Almansor (any 985) havien quedat sense títols jurídics que els justifiquessin.

L’evolució interna de la comunitat als segles XI-XII

Al final del segle XI s’inicià una reforma romana que va afectar també el monestir. Aquesta dependència era necessària per a introduir les reformes originades a Cluny i sotmetre els cenobis directament a Roma. Els comtes de Barcelona van haver d’acceptar la congregació dels monestirs i la seva dependència d’un altre; per això van triar Sant Ponç de Tomeres com a abadia a la qual la major part dels monestirs dels seus dominis s’havien d’unir.

Consegüentment, l’any 1089 el comte Berenguer Ramon II el Fratricida va cedir Sant Cugat a Sant Ponç, i tot seguit l’abat de Sant Ponç, Frotard, va ocupar Sant Cu­gat i va expulsar-ne l’abat i molts monjos. Tanmateix, amb l’arribada de Ramon Be­ren­guer III tingué lloc un canvi en aquesta política: l’any 1091, en una reunió a Sant Gil (Provença) davant dos legats papals, es condemnà, amb l’aprovació del papa Urbà II, tot aquest episodi, i Frotard va ser obligat a reincorporar al monestir tots els monjos expulsats, que van poder elegir lliurement el seu abat. Ramon Berenguer III va optar per fundar una congregació de monestirs catalans sota la dependència de Sant Cugat, el cenobi més important de la diòcesi barcelonina.

En la vida interna de la comunitat, el més destacable durant el segle XII és la creació d’una administració monàstica complexa, per la qual passava la gestió de tots els seus béns. Per això, el 1173 l’abat Guillem d’Avinyó va sol·licitar al papa permís per a dividir els béns en quatre administracions diferents o pabordies: va crear la pabordia del Llobregat, de Palau, del Penedès i del Vallès, aquesta darrera la més important. Cada paborde havia d’ocupar-se de percebre les rendes d’una part del domini i de fer front durant tres mesos a l’any a les despeses del monestir.

El llegat cultural del monestir

Com tots els monestirs, Sant Cugat va desenvolupar amb força el scriptorium monacal des de la seva fundació. La còpia de manuscrits era considerada un dels treballs bàsics per als monjos, i el monestir va arribar a ser un centre de producció de llibres de primer ordre. De la gran biblioteca que va posseir únicament se’n conserva una part molt petita (91 manuscrits) a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Barcelona) des del 1835. N’hi ha un del segle XI, molts del segle XII i altres de posteriors. Tots ells presenten caplletres decorades amb elements vegetals i motius geomètrics i policromades amb colors diversos; també s’hi representen figures d’animals, tot i que solen ser fantàstics i força estilitzats. Cal destacar les Homilies a l’Evangeli de Sant Joan, de sant Agustí, per la composició tan elaborada de les inicials. També es conserva un sacramentari, ja del segle XIII, que, a més de les característiques caplletres decorades, té una miniatura a tota pàgina del tema del calvari.

Hi ha altres llibres a la biblioteca de l’Academia de la Historia de Madrid i alguns a la Biblioteca Nacional de París. No tots aquests exemplars van ser copiats i miniaturats al monestir vallesà, sinó que al llarg dels segles es van acumular a la biblioteca llibres que provenien d’altres scriptoria. Els manuscrits més antics són els dos que es conserven a l’Academia de la Historia de Madrid, datats al segle XI i que ja en aquest mateix segle es trobaven a Sant Millán de la Cogolla (La Rioja). D’entre els còdexs, cal destacar una Bíblia del segle XI, diverses obres de vides de sants i un Liber canonum, molt important en dret. Alguns són il·lustrats amb mi­niatures.

A més de l’extens fons bibliogràfic, cal destacar que a la segona meitat del segle XI, coincidint amb l’abaciat d’Antoni d’Alemany, el monestir va po­sar en funcionament la seva pròpia impremta.

El punt culminant

A partir del 1200 el monestir va entrar en un període de consolidació del patrimoni acumulat des del segle IX. En la política dels abats va predominar l’intent de mantenir les possessions i els privilegis obtinguts. Així, des del 1211 es va produir un llarg enfrontament entre el monestir i el bisbe de Barcelona al voltant del dret de tutela de l’últim sobre el primer. Tot plegat va finalitzar l’any 1251 amb la intervenció del papa Innocenci IV, que va optar per marcar la depe­dèn­cia de Sant Cugat del bisbe de Barcelona.

Tot aquest enfrontament va coincidir amb una davallada important del cenobi: durant la primera meitat del segle XIII es van paralitzar les obres de construcció de l’església ro­mànica fins a l’abadiat de Gue­rau Clasquerí (1275-1294), moment en què es va reprendre amb unes traces del nou estil gòtic.

La decadència (segles XIV-XVII)

Tot i que durant la primera meitat del segle XIV va tenir lloc la darrera gran etapa constructiva del monestir, ja des dels primers anys d’aquest segle Sant Cugat va entrar en una crisi profunda. L’abat Galceran de Llobets va viure constants desordres dins el cenobi, cosa que va motivar la intervenció del bisbe de Barcelona Ponç de Gualba. L’any 1348 moria víctima de la pesta negra l’abat Bernat de Vallseca, i dos anys després el seu successor, Arnau Ramon de Biure, era assassinat a l’altar de l’església monacal la nit de Nadal a causa d’unes disputes per un testament.

L’últim gran període del monestir es va donar amb el govern de Pere Busquets, el darrer abat elegit directament pels monjos, moment en què es van construir les muralles i es va remodelar el palau abacial.

A partir del 1385, els abats eren elegits per la cúria pontifícia. S’inicià una època de gran desconcert dins l’abadia: queien les rendes senyorials, es van aturar les obres de l’església i els pabordes van aconseguir més autonomia. Els abats van passar a ser comendataris: la majoria eren italians i s’estaven llargues temporades fora del monestir.

Durant el segle XVI, el monestir va perdre totalment la seva independència respecte al poder reial i, per tant, els nous nomenaments es van començar a fer d’acord amb els interessos polítics de la monarquia de cada moment. El segle XVII no implicà cap canvi rellevant. Després de la guerra de Successió, Sant Cugat va superar la llarga crisi i va viure l’últim període de prosperitat.

La desamortització del monestir

Amb la pujada al poder dels liberals l’any 1820, es va aprovar la llei d’extinció dels ordes religiosos, fet que va comportar la desaparició de la comunitat benedictina de Sant Cugat. També en aquest moment va començar el procés de subhasta de les propietats de l’antic cenobi. L’església del monestir va assumir el càrrec de parroquial. L’any 1823, amb el poder de nou en mans dels absolutistes, els monjos i l’abat, Andreu de Casaus, tornaren al cenobi i reiniciaren la vida comunitària. Tanmateix, l’any 1835 la llei de desamortització va donar el cop definitiu al monestir. L’estat va confiscar les possessions del monestir i les va subhastar, a excepció de les dependències monàstiques, que no van trobar comprador.

La rehabilitació

L’any 1847 es va signar un acord entre l’ajuntament i l’estat a través del qual les restes del monestir van passar a dependre de l’ajuntament. En un primer moment la Comisión Provincial de Monumentos de Barcelona va intentar iniciar tasques de restauració. L’any 1851 l’arquitecte Elies Rogent va centrar el seu treball en el claustre. Els mitjans econòmics de què disposaven eren força precaris i per això fins el 1890 no s’hi van iniciar treballs importants de restauració.

El 1931 el monestir va ser declarat monument nacional i poc després es va emprendre una etapa important de tasques de restauració promoguda pel Servei de Monuments de la Generalitat de Catalunya, que va afectar principalment el claustre. També es va iniciar una campanya d’excavacions arqueològiques que van donar a conèixer restes de les construccions paleocristianes i visigòtiques. La guerra civil va interrompre tots els treballs i durant el juliol del 1936 escamots d’incontrolats assaltaren l’abadia i cremaren l’altar major. Després de la guerra es van reprendre els treballs.

Abaciologi de Sant Cugat del Vallès

Abat Període
Ostofred 878-895
Donadéu 904-917
...
Barceló 942
Gotmar 944-954
Guillemó 959
Landeric Bonhome 956-967
Ponç 969-973
Joan 974-985
Odó (bisbe de Girona) 968-1010
Guitard 1010-1053
Andreu Sendred 1051-1063
Guillem de Cervelló 1064
Otger Domnuç 1064
Andreu Riculf 1065-1086
Pere 1087-1089
Berenguer Folc (bisbe de Barcelona) 1091-1104
Ramon de Montcada 1103
Renard 1103-1108
Ot 1108-1109
Roland Oliver 1109-1131
Ermengol 1131-1145
Guerau de Castellet 1145-1146
Alerand de Sarrià 1147-1150
Ramon de Sentmenat 1151-1173
Guillem d’Avinyó 1174-1205
Berenguer de Santa Oliva 1205-1211
vacant 1211-1219
Ramon de les Banyeres 1220-1225
Arnau de Palou 1226-1232
Pere d’Amenys 1232-1255
Pere de Torroella 1255-1261
Pere Feliu 1261-1276
Guerau de Clasquerí 1277-1294
Guerau de Santamartí 1294-1298
Ponç Burguet 1298-1396
Galceran de Llobets 1306-1339
Bernat de Vallseca 1339-1348
Arnau Ramon de Biure 1348-1350
Pere Bosquets 1351-1385
abats d’elecció papal
Bernardo Tereni 1385-1394
Joan Ermengol 1394-1398
Berenguer de Rajadell 1398-1408
Dalmau de Cartellà 1409-1411
Jaume de Montcorb 1411-1415
Bernat Astruc 1416-1419
Joan de Tries 1420-1430
Pere 1431-1450
Pere Sort 1451-1561
Antoni Alemany 1461-1471
abats comendataris
Pere (cardenal de Sant Sixt) 1471-1473
Esteve (cardenal de Sant Adrià) 1473-1479
Gaufred Sort 1479-1508
Alfons d’Aragó (Arquebisbe de Saragossa) 1508-1519
Joan Llàtzer Serapica 1521-1522
Enric de Cardona i Enríquez (cardenal de Sant Marcello i arquebisbe de Mont-real de Sicília) 1522-1529
Alexandre Cesarini (cardenal de Santa Maria in via Lata) 1530-1534*
Jaume Paratges 1534-1538
Pere Despuig 1539-1558
abats de patronal reial
Lluis de Cervelló 1561-1573
vacant 1573-1589
Miquel Quintana 1589-1590
Miquel d’Eimeric (abans de Lavaix) 1595-1617
Francesc d’Erill i de Sentmenat (abans abat de Cuixà) 1618-1640
Gaspar Sala i Berard 1645-1652
Gispert Amat i Desbosc 1656-1659
Gaspar Sala i Berard** 1659-1670
Francesc Bernat de Ponts (abans abat de Besalú) 1674-1694
Baltasar de Muntaner i Sacosta (abans abat de Galligants i després arqwuebisbe de Mèxic) 1696-1711
Antoni de Solanell 1713-1726
Josep de Llupià i Roger (després bisbe de Lleó, Castella) 1728-1736
Francesc de Serra i de Portell (abans abat de Breda) 1736-1746
Bonaventura de Gaiola i de Vilosa (abans abat d’Amer) 1746-1782
Bonaventura de Gaiola i de Vilosa (abans monjo de Santa Victòria d’Assan) 1782-1788
Josep Gregori de Montero i d’Alòs (abans abat de Ripoll) 1788-1815
Andreu de Casaus i Torres (abans abat de Ripoll) 1816-1830
Lino Matías Picado y Franco (abans abat de Sant Joan de la Penya) 1830-1835
* a partir del 1534 delegà les seves funcions en Jaume Paratges i Pere Despuig; ** segona vegada