En aquest lloc, a la confluència del riu de Bellera i el Flamisell, hi hagué amb anterioritat al s IX un monestir de tradició visigòtica dedicat a santa Grata, d’on ha derivat el nom de Senterada. Després d’un quant temps d’abandonament, el bisbe Possidoni d’Urgell hi fundà, poc abans del 814, una nova casa monàstica dedicada a santa Maria (Santa Maria de Senterada), a la qual sotmeté la cel·la o petit monestir de Sant Fruitós de Balestui. Un privilegi de Lluís el Piadós, del 823, concedia la immunitat a la nova casa i hi confirmà la regla de sant Benet, però els bisbes d’Urgell continuaven considerant-la com casa seva. El seu abat Agilà el 844 recaptà un nou precepte d’immunitat del rei Carles el Calb. Malgrat això, el monestir decaigué al llarg del s X fins al punt que el bisbe substituí la comunitat benedictina per una de clergues o canonical (1042), que hi perdurava el 1312 només amb tres clergues, sota l’obediència directa del bisbe. A la fi del s XIII ja no hi ha traces de comunitat a Senterada, que fou una simple parròquia de domini directe de la mitra d’Urgell.