El mongol és constituït per llengües de la branca occidental i llengües de la branca oriental. Entre les primeres, cal assenyalar els dialectes calmuc, l’oirat i el dialecte mogul de l’Afganistan, que conserva unes característiques arcaiques considerables. A la branca oriental, hom troba cinc subdivisions principals. Es destaquen, però, els dialectes buriats, que també se subdivideixen, atenent a criteris geogràfics, en dues branques, septentrional i meridional. Un altre grup important és format pels dialectes khalkha, parlats a la Regió Autònoma de la Mongòlia Interior; a la Xina Occidental es parlen també algunes llengües mongòliques, com el monguor. Els documents literaris mongòlics són escrits seguint quatre sistemes d’escriptura: la uigur (que procedeix de la siríaca a través de la sogdiana), la quadrada o P'ags-pa (segle XIII, obra del gran lama Sa-skya), la mongòlica pròpiament dita (basada en l’alfabet uigur i escrita de dalt a baix, en columnes ordenades d’esquerra a dreta), encara d’ús corrent, i a la República Popular de Mongòlia, des del 1944, l’escriptura basada en l’alfabet ciríl·lic, modificat per tal d’adaptar-lo a la fonètica pròpia. La literatura mongòlica consisteix, en gran part, en traduccions o adaptacions. Els primers texts daten de l’època de Genguis Kan: són fragmentaris i han estat transmesos per mitjà de traduccions estrangeres. També al segle XIII, al costat del segell de Güyük, apareix la crònica èpica de l’origen dels mongols, la Història secreta dels mongols, redactada vers el 1240 i conservada en el seu text original, transcrit fonèticament en caràcters xinesos. Al segle següent, ultra els monuments epigràfics i els documents dels ilkans de Pèrsia, apareixen ja algunes traduccions budistes, testimoniatge de la conversió dels mongols a la nova religió. Amb tot, el mongol clàssic aconseguí un relleu molt notable als segles XVII i XVIII: obres històriques, escrits humanístics i una traducció important de la gran col·lecció tibetana d’escrits budistes, dita Kangiur. Existeixen altres traduccions del xinès, menys interessants, i també reculls de narracions èpiques relatives al cicle de l’heroi Gianggar i a la llegenda de Gäsär-Khan, d’origen tibetà amb interferències de llegendes històriques xineses. L’adopció de l’alfabet mongòlic per part dels calmucs (segle XVII) i els successius esdeveniments polítics que els han afectats, a ells i els buriats, han determinat un desenvolupament de la producció literària en aquests dos pobles.
m
Lingüística i sociolingüística
Literatura