El nom (derivat de l’àrab mawsim o del malai monsin) significa, justament, estació, i fins a la fi del segle XIX designava els vents de superfície que canvien de direcció d’hivern a estiu. La moderna aerologia, però, l’aplicà a la variació estacional dels vents en altitud, relacionada amb l’oscil·lació de la temperatura (Scherhag, 1948). Finalment, les radiosondes descobriren a la baixa estratosfera (a uns 21 km alt) un gir total de la direcció dominant dels vents també hivern i estiu, però en sentit completament contrari al monsó superficial. És un factor independent del monsó tèrmic de les capes baixes i respon a un mecanisme planetari i còsmic, reflex del clima solar i de la reacció particular de l’ozó. Els meteoròlegs tropicals anomenen monsó només el flux estiuenc de l’W, que resulta de la desviació que sofreix l’alisi en travessar l’equador. La primera explicació del monsó asiàtic fou proposada per Halley el 1686, i respon a una concepció tèrmica del mecanisme, com si fos un sistema de brises a gran escala. El 1951 Flohn considerà que el canvi periòdic dels vents monsònics, de superfície i d’altitud, resulta de la translació periòdica de les zones planetàries de circulació atmosfèrica, relacionada amb la marxa aparent del Sol en el seu zenit. Els monsons tropicals són els principals causants d’inundacions; això els converteix en un dels fenòmens naturals més importants com a causants de morts humanes (un terç, com els huracans). Les xifres de morts poden oscil·lar entre els centenars i els milers. A Bangladesh el monsó de l’estiu del 1988 provocà 3.000 morts, a causa de l’alta densitat de població concentrada en un espai fàcilment inundable i sense recursos tècnics per fer-hi front.
m
Geografia
Meteorologia