Ocupa 335 km2, i hi ha el mont Athos, la muntanya que li dona nom. Tota la península és habitada per monjos ortodoxos, i per això és anomenada també Hágion Óros (Άγιον Όρος), ‘muntanya santa’, i els seus habitants i les seves tradicions, hagiorites. Al segle IX hi aparegueren els primers monjos, vinguts de Palestina, de Síria i d’Egipte, els quals feien vida eremítica. L’any 963, sant Atanasi de l’Athos fundà el principal monestir, la Gran Laura, i hi instaurà així la vida cenobítica. Els monestirs augmentaren aviat fins al nombre de 20, subsistents encara avui. A partir dels segles XII-XIII hi florí la doctrina de l’hesicasme, que tingué després la seva principal figura en Nicolau Cabàsilas (segle XIV). Un tercer període és constituït per la introducció en alguns monestirs (a partir del segle XVI) de la idiorítmia, vida cenobítica, però amb una independència bastant gran, especialment econòmica, dels membres de la comunitat. Entre els anys 980-1000 hi hagué un monestir de monjos benedictins vinguts d’Amalfi. Al segle XIV les expedicions catalanes a Orient deixaren també senyal de llur pas pel Mont Athos. No mancaren, però, les bones relacions entre els monjos i els reis catalans, com ho testimonien el rescripte de Jaume II a llur favor, obtingut per mitjà d’Arnau de Vilanova, o els regals (especialment relíquies) fets a Alfons el Magnànim (primera meitat del segle XV).
La constitució grega (1968) reconeix l’estatut especial i autònom del Mont Athos i en detalla el repartiment específic de poders entre el patriarca, el governador (resident a Karyé) representant del govern grec i el poder judicial. Actualment, la “república monàstica” del Mont Athos comprèn 20 monestirs, dels quals depenen les “cel·les” (κέλλια), on viuen els ermitans solitaris, i les skite (σκύται), nom que designa petits grups de “cel·les”, anomenades en aquest cas kalyvé (καλυβαί). Cada monestir, governat per un hegumen, té un representant a la hierà kinotis (‘Ιερὰ κοινότης), consell que té la seu a la localitat de Karyé i que presideix el protos. Una escola, fundada el 1743 i renovada a partir del 1953, procura la formació intel·lectual dels novicis. Els monjos pertanyen majoritàriament a l’església autocèfala grega, però n’hi ha també d’altres branques de l’Ortodòxia, especialment de Rússia i Sèrbia. Després de caure a un mínim de poc més d’un miler els anys setanta del segle XX, la població de monjos al Mont Athos s’estimava a mitjan segona dècada del segle XXI en uns 2.000, contra un nombre molt superior que havia tingut segles enrere. Els monestirs, sovint molt deteriorats, mantenen la tradició bizantina medieval, tant en l’arquitectura (en algun cas del segle X) com en les pintures murals (no anteriors al segle XVI en llur majoria), mosaics, icones, peces d’orfebreria, teixits, còdexs amb miniatures i manuscrits en general. Aquests constitueixen un fons documental i literari d’una importància cabdal. El 1988 la UNESCO declarà el Mont Athos patrimoni de la humanitat i, conjuntament amb altres organitzacions, destina considerables recursos a la recuperació, restauració i conservació del patrimoni artístic, arquitectònic i literari del conjunt monàstic. L’accés dels visitants hi és estrictament limitat (sobretot als no ortodoxos) i és prohibit a les dones, fet que ha donat lloc a polèmiques.