Hi ha un fort desnivell entre el sector muntanyós i el fons de la vall. Dues terceres parts del territori, no conreades, són ocupades pel matollar i les pinedes. Al secà (800 ha) els conreus principals són els de vinya (250 ha), oliveres, garrofers i arbres fruiters. El regadiu (350 ha), que aprofita l’aigua del riu Cànyoles i de pous, és dedicat quasi exclusivament a tarongers. Un 30% de la població activa treballa a la indústria de Canals i de l’Alcúdia de Crespins.
La vila (1.096 h agl [2025], montesins; 298 m alt.) es troba al vessant esquerre de la vall, al peu de les ruïnes de l’imposant castell de Montesa. L’església parroquial (Santa Maria), del segle XVIII, conservà fins el 1936 la imatge de la Mare de Déu del Castell, o de Montesa (n'hi ha actualment una reproducció). El castell, d’origen islàmic, fou completament refet i ampliat en fer-se'n càrrec l’orde de Montesa; les obres, iniciades a mitjan segle XIV, foren dirigides pel mestre Pere de Tous, i les acabà fra Francesc Llançol de Romaní; els grans murs encerclaven un gran pati d’armes (capaç per a 2.000 persones), dependències militars, el palau del mestre, l’església i el convent. Fou enderrocat pel gran terratrèmol del 1748, i des d’aleshores restà abandonat. Actualment hom ha iniciat treballs de neteja i restauració. La vila fou també emmurallada. Fou una important fortificació a l’època islàmica; durant la segona revolta musulmana d’al-Azraq, el 1277, s’hi concentraren gran nombre de rebels (30.000, segons la crònica de Desclot) i el rei Pere personalment, al capdavant de les seves tropes, assetjà el castell i aconseguí la rendició. La carta de població fou atorgada el 1289 per Bernat de Bellvís, a qui el rei havia confiat el castell. Jaume II donà el castell i la vila el 1318 al nou orde militar de Montesa, i fou centre de la comanda de Montesa, nucli inicial de l’orde, i els cavallers hi residiren fins al terratrèmol del 1748. La vila fou centre de la governació de Montesa. El municipi comprèn, a més, el despoblat de Gaina.