Montesquieu

Charles-Louis de Secondat
(castell de La Brède, Bordeus, 18 de gener de 1689 — París, 10 de febrer de 1755)

Montesquieu

© Fototeca.cat

Nom amb què és conegut Charles-Louis de Secondat, baró de La Brède i de Montesquieu, filòsof i jurista francès.

Fill d’una família pertanyent a l’antiga noblesa, educat a Juilly, féu estudis de dret a la Universitat de Bordeus i fou rebut com a conseller al parlament el 1714. President del parlament (1716), perdé l’entusiasme per la professió de jurista i, fill de l’esperit cartesià del segle XVII, es decantà gradualment cap al conreu de les ciències i fou rebut a l’Acadèmia bordelesa.

Casat el 1715 amb Jeanne de Lartigue, sis anys més tard entrà triomfalment en el món literari amb la publicació de les Lettres Persanes. Sojornà a París, on fou rebut a l’Académie Française el 1728, any en què inicià un llarg periple a través d’Europa. En cada país que visità, s’esforçà a comprendre el caràcter nacional i sobretot les institucions i la tradició política.

Així, després de tornar a França (1734), nasqueren els llibres que componen el tractat de L’esprit des Lois, escrit, probablement, en el llarg període que va del 1734 al 1748. En aquesta obra, que ha influït els pensadors de tots els temps, Montesquieu, partint de la història romana (Considérations sur les causes de la grandeur et de la décadence des Romains), amassà documents i judicis sobre els fonaments de la monarquia francesa, estudis jurídics i històrics, exemplificats amb una crítica penetrant. La seva síntesi sociològica s’estén als països d’Orient, i només es veu limitada pels coneixements de la seva època. Es plantejà els problemes més diversos: la influència del clima en l’home i la tasca, pròpia del legislador, de combatre'n els efectes. Estudià els costums, els hàbits, el comerç, la moneda, els aspectes racials i religiosos d’Orient i d’Occident amb el fi d’esbrinar si existia una unitat més enllà de la diversitat.

Amb l’anàlisi de la Constitució d’Anglaterra i l’estudi d’aquesta nació (Notes sur l’Angleterre) introduí un mètode sociològic de tipus ideal que Max Weber emprà, molts anys més tard, en les seves recerques sociològiques.

També establí diversos principis de sociologia política fonamentals, entre els quals la classificació dels governs, llurs formes i llurs principis. Sense seguir Aristòtil, féu distinció entre tres formes de govern: la monàrquica, que es basa en l’honor; la republicana, basada en la virtut; i la despòtica, que se sosté gràcies al temor i a la força. D’aquesta tríada, en féu una anàlisi profunda i, seguint el seu mètode, assajà l’elaboració de la noció de virtut política i aprofundí l’estudi dels problemes de la llibertat política, insistint en la necessitat d’un control i delimitació dels diversos poders operants en un estat per garantir-los contra el poder mateix. A partir d’aquí elaborà la doctrina d’independència i separació dels tres poders fonamentals de l’estat (el legislatiu, l’executiu i el judicial), doctrina que, amb adaptacions i additaments, ha estat introduïda en la praxi institucional de totes les nacions civilitzades.