Forma part dels municipis de Monistrol de Montserrat, de Collbató, del Bruc i de Marganell. Té uns 10 km de longitud i 5 d’amplada. El vessant septentrional és format per una gran paret d’uns 300 m d’altura, solcada per dretes canals. A migdia, els torrents són més llargs i la muntanya perd alçada mitjançant grans graonades.
El coll de Migdia, entre els cims de Sant Jeroni (1.236 m alt.) i els Ecos (1.212 m), divideix la muntanya en dos sectors: el de llevant, amb les regions de Sant Jeroni (dita Tabor, als volts del cim i de l’ermita), de Santa Magdalena (dita Tebes, a la dreta del Torrent de Santa Maria, amb el cim de la Gorra Frígia i les ermites de Santa Magdalena, Sant Jaume, Sant Onofre, Santa Caterina i Sant Joan) i de Sant Salvador (dita Tebaida, a l’esquerra de la vall, amb els Flautats, la Prenyada i el Cavall Bernat, i les ermites de Sant Benet, Sant Salvador, la Trinitat, Santa Creu, Sant Dimes i Santa Anna).
Ran mateix del torrent de Santa Maria, a 720 m alt., hi ha el Montserrat, mentre que l’antic de Santa Cecília de Montserrat és al peu de la paret septentrional de Sant Jeroni, a 675 m alt. Al sector de ponent, format per una sola carena, hi ha les regions dels Ecos, dels Frares Encantats i de les Agulles, la més occidental de la serra, on hi ha un refugi des del 1961.
La geologia
Els relleus formats per les pudingues anomenades de Palassou i també montserratines són, en llur modalitat, dels més característics que hom coneix. L’orogènia és atípica: del massís catalanobalear davallaven des del començament de l’Eocè rius torrencials i cabalosos (a causa del fort pendent SE-NW i de la gran pluviositat) que dipositaven a les voreres del golf català de l’actual depressió de l’Ebre masses potents de conglomerats calcaris que cap al N i W s’aprimaven amb intercalacions de gresos i margues; en tancar-se aquell golf i eixugar-se, l’erosió subaèria denudà fàcilment els materials fins que els acompanyaven i descobrí els estrats horitzontals en què s’havien dipositat els conglomerats.
La serralada de Montserrat des de Moià
© C.I.C -Moià
El bombament alpí, que ondulà lleugerament els replans de Collbató, del Bruc i del Cairat, provocà, per descompressió, l’enfonsament de la Depressió Prelitoral al llarg de la falla Vallès-Penedès. Se'n seguí l’aparició de la paret de 300 m que barra la muntanya pel S i el clivellament segons diàclasis verticals equidistants que tallen els estrats horitzontals en alts relleus paral·lelepipèdics que l’erosió va fent tornar prismàtics i després cilíndrics amb coronament troncocònic. Una altra falla orientà definitivament el curs del Llobregat, encaixant-lo en el dur planell del Cairat.
Ensems amb aquests enfonsaments tectònics, actuaren els factors erosius, accentuats per l’enfondiment del nivell de base del Llobregat. Així, aquest arrossegà avall l’erosió normal de la pluja i l’erosió càrstica soferta pel ciment calcari que soldà els monòlits (convertint-los en alts relleus).
Per això cal cercar al peu de la muntanya els avencs actius i les deus. És notable el contrast entre el pinyolenc (conglomerats) nu del SE i el del NW, que, per sota dels dos terços d’alçària, alterna amb replans de gruix creixent de roques tendres (proporció major de margues que de gresos) que s’intercalen en forma de tascó entre els nivells de pinyolenc i contenen les “llentilles” (nummulits) que han permès de datar els pisos eocènics i oligocènics de l’estratificació.
La vegetació
Des d’un punt de vista biogeogràfic, Montserrat és una muntanya mediterrània, des de la base fins a les carenes superiors. De natural devia ésser tota coberta d’alzinar, que fins a 800-900 m tenia caràcter marítim (alzinar amb marfull) i més amunt agafava progressivament caràcter muntanyenc.
Els alzinars de la part baixa han estat substituïts en bona part per bosc de pi blanc i brolles de romaní i bruc d’hivern. Una certa influència medioeuropea és sensible als obacs elevats i a les canals ombrívoles (boixedes, teixars, pradells de seslèria). La vegetació de les roques elevades, força particular, és d’afinitat pirinenca. Els incendis del 1986 el malmeteren força. El 1987 fou declarat parc natural, que inclou quatre hectàrees a l’entorn de l’ermita de Santa Cecília destinades a “bosc nacional de Catalunya”.
Les restes prehistòriques i paleontològiques
De les diverses coves habitades durant el període prehistòric, les dues que han donat vestigis més importants són la cova Gran i la cova Freda, en el terme de Collbató. Explorades i publicades per Josep Colomines (Prehistòria de Montserrat, 1925), esdevingueren famoses pel fet d’haver-hi estat localitzada, per primera vegada a Catalunya, la ceràmica neolítica decorada amb impressions fetes sovint amb petxines, que originà el nom de ceràmica montserratina, amb què fou batejat aquest estil, que ara és més sovint anomenat cardial o imprès. A part la ceràmica, s’hi trobaren també instruments de sílex (sobretot ganivets) i punxons fets amb ossos de cabra.
Tot plegat defineix una fase antiga del Neolític, datable a partir d’abans del 4000 aC, i que s’estengué fins ben entrat el tercer mil·lenni. Aquest fou el període que les coves foren habitades més intensament. Hi ha troballes posteriors, del Neolític avançat, de l’edat del bronze i del període hallstàttic, bé que molt més escasses. A la cova Freda aparegué també algun indici de ceràmica ibèrica. Tot aquest material ha estat publicat i es conserva al museu del monestir. El 1982 fou trobat un fòssil marí que hom creu que té uns quaranta-cinc milions d’anys.
L’explotació i l’aprofitament de Montserrat
Funicular de Sant Joan
© Lluís Prats
Fins al primer terç del segle XX hom explotà els recursos naturals de la muntanya: carbó vegetal, fusta, herbes i plantes medicinals; hi hagué apicultura i ramaderia menor, i, a més, en els vessants meridionals hom conreà oliveres i vinyes. Actualment hom només l’explota turísticament: l’aeri de Sant Jeroni (1929), més conegut per aeri de Montserrat, i el funicular de Sant Joan (1918), que es prolonga avall fins a mig camí de la Santa Cova des del 1929, menen a excel·lents miradors. L’accés per ferrocarril a la muntanya es feia amb el tren de cremallera (1892-1957), que enllaçava amb la RENFE al Borràs i amb els Ferrocarrils Catalans a Monistrol. Posteriorment, durant molts anys l’accés es feu per mitjà de l’aeri que parteix de l’estació dels FFCC que es troba al límit entre Monistrol i Esparreguera, i sobretot per carretera (serveis regulars des de Barcelona i des de Monistrol).
L’any 2003 s’inaugurà de nou la línia del cremallera, gestionada també pels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, la qual en un recorregut de poc més de 5 kms de l’estació de Monistrol (on enllaça amb els Ferrocarrols de la Generalitat de Catalunya) fins a Montserrat supera un desnivell d’uns 550m.
Les coves del Salnitre, de més de 500 m de recorregut, són condicionades per a la visita turística. Hom posà l’atenció en la muntanya des dels primers passos de l’excursionisme —el 1880 s’arribà per primera vegada al Montgròs i s’obriren camins en aquella zona— i de l’escalada: començant el 1922 als Ecos, hom anà vencent tots els cims: Cavall Bernat (1935), el Cilindre (1936), el Dit (1941), etc, i, en depurar-se la tècnica, la paret de l’aeri de Sant Jeroni (1948) i la dels Diables (1955). Hi ha també alguns avencs importants, com el de la Costadreta (-125 m) i els Pouetons de les Agulles (-140 m).
L’estatut legal de Montserrat
A causa de la singularitat natural i de la significació simbòlica, tant l’entorn com els elements religiosos i històrics de la muntanya han estat objecte d’un cert grau de protecció, que al segle XX és materialitzà amb la creació de diversos organismes amb aquesta finalitat.
Lloro i Bisbe de Montserrat
© Xevi Varela
L’any 1950 hom establí per decret llei el Patronat de la Muntanya de Montserrat, les funcions del qual l’any 1975 foren ampliades. Restablert l’autogovern català (1979), la Generalitat assumí el 1983 el Patronat com a entitat autònoma de Catalunya. L’any 1987 fou creat el parc natural de Montserrat regulat des de l’any 1989 per un nou decret, pel qual l’administració i el manteniment del parc natural i del patrimoni històric i artístic que l’integra són exercits pel Patronat.
Actualment, en aquest organisme hi són representats la Generalitat de Catalunya, els Ajuntaments del Bruc, de Collbató, de Monistrol de Montserrat i de Marganell, la diputació de Barcelona, els consells comarcals de l’Anoia, el Bages i el Baix Llobregat, el monestir i el govern espanyol.