Moràvia

Brno, ciutat de la Moràvia Meridional

© B. Llebaria

La més oriental de les dues regions de Txèquia, que limita a l’E amb l’estat d’Eslovàquia.

És una regió de contacte entre els últims contraforts del massís hercinià de Bohèmia i els Carpats Blancs, i al mig s’insereix la vall del Morava, que s’obre, al S, cap a la plana Pannònica i, al NE, cap a la conca de l’Oder. És una regió de transició i de pas entre l’Europa del sud, o danubiana, i la del nord, o país del Vístula. Constitueix una àmplia depressió, recoberta de sediments terciaris i quaternaris i drenada per la xarxa del Morava, la qual depressió es presenta com un conjunt de diverses conques i de diversos altiplans i turons tallats per les valls dels rius. Al N, entre la serralada del Jesenik i els primers contraforts occidentals dels Beskidy Occidentals, comprèn la Silèsia, que correspon a l’alta conca de l’Oder, rica zona carbonífera. De sòls fèrtils, Moràvia és una de les regions agrícoles riques de l’Europa central. Intensament conreada, produeix cereals (blat i ordi), patates, bleda-rave sucrera, llúpol, fruita, lli, raïm i tabac. També hi és important la ramaderia bovina i la porcina. Gràcies als seus rics jaciments de lignit, s’hi ha desenvolupat una important indústria siderúrgica i metal·lúrgica, bàsicament a Silèsia. També són importants altres indústries, més esteses, com la química, la tèxtil, la de la fusta, la de construcció de maquinària, la de blanqueria i l’alimentària. El centre urbà principal és Brno, capital històrica i econòmica; Ostrava és el segon nucli, centre de Silèsia.

La història

Hi ha testimonis de poblament a Moràvia des del 1300 aC, però els primers habitants de Moràvia coneguts foren els bois (boii), d’origen cèltic (segle V aC), i posteriorment fou ocupada pel poble germànic dels marcomans. A partir del segle III fou poblada pels eslaus, que la integraren a l’estat de Samo (623-635). Després de la desfeta de l’imperi Carolingi, del qual Moràvia havia estat tributària, el príncep Mojmir I fundà la Gran Moràvia (~830), que rebé el cristianisme dels missioners bizantins Ciril i Metodi (~860) i que arribà a l’esplendor màxima en temps de Svatopluk (870-894). Les migracions magiars (908) i poloneses significaren la fi de la Gran Moràvia, que fou annexada per l’emperador Otó I com a marca del Sacre Imperi Romanogermànic (955); des d’aleshores Moràvia seguí —amb èpoques de separació— la sort de Bohèmia. Al final de l’edat mitjana, el progressiu malcontentament camperol, degut a l’opressió de les relacions entre senyors feudals i vassalls, donà lloc al moviment popular dels hussita; després de la batalla de Mohács (1526), el país fou incorporat a l’imperi dels Habsburg, incorporació que restà consolidada després de la batalla de la Muntanya Blanca (1620). En acabar la Primera Guerra Mundial (1918), Moràvia formà part de Txecoslovàquia, fins que fou ocupada per Hitler (març del 1939) i passà a formar part del protectorat de Bohèmia i Moràvia; desaparegut aquest al final de la Segona Guerra Mundial (1945), s’integrà a la Txecoslovàquia i, amb la desmembració d’aquesta el 1993, passà a formar part de Txèquia, juntament amb Bohèmia.