El modern enfocament conjunt de l’estudi de la morfologia i la sintaxi es fonamenta en la dificultat que sovint presenta la delimitació dels camps de totes dues parts tradicionals de la gramàtica. D’una banda, les formes o modalitats fòniques dels mots són degudes en bona part a la funció que exerceixen en la frase i a les relacions que s’hi estableixen precisament entre les mateixes paraules que la integren; de l’altra, la sintaxi sol tractar no solament de la frase o oració i dels seus elements, sinó també de la significació o de les funcions de les modificacions fòniques que ofereixen els mots. Així, existeix una funció sintagmàtica comuna en la morfologia i la sintaxi que pot manifestar-se en una significació comuna. A més, un altre problema o aspecte fa més difícil la delimitació entre morfologia i sintaxi: el dels límits del concepte de mot. D’aquí ve que, dins un criteri comú, més o menys formal o funcional, que ha caracteritzat la lingüística europea i la nord-americana, a Europa ha predominat una tendència a integrar la morfologia i la sintaxi en una unitat superior morfosintàctica o sintagmàtica.
f
Gramàtica