Aquest tema és molt corrent en l’art cristià. En l’art paleocristià existeixen representacions d’aquest tema derivades de la iconografia pagana (harpia, griu alat). A la fi de l’edat mitjana el tema de la mort adquireix una importància cabdal. Pot ésser representada de diferents maneres: com a cavaller de l’Apocalipsi galopant sobre un munt d’homes caiguts a terra, o com a esquelet amb una falç damunt un carro tirat per bous; d’aquesta mena de representacions deriva el Triomf de la mort, que hom troba als frescs de Subiaco i del Campo Santo de Pisa. És posterior la Dansa de la mort, que tingué una gran difusió tant en la plàstica com en la literatura, a causa del seu origen popular. Durant el Renaixement apareixen les primeres figures jacents, en les quals el personatge és representat mort, no pas com si dormís; és el cas del Sepulcre del cardenal Tavera d’A.Berruguete (Hospital Tavera, Toledo). La gran màquina teatral del barroc fou molt apta per a la representació de la mort; així, al Sepulcre d’Urbà VIII de G.L.Bernini (Sant Pere del Vaticà) i, en pintura, a Finis Gloria Mundi de J.Valdés Leal (Hospital de la Caridad, Sevilla). Una variant barroca del tema de la mort és la vanitas. Amb el preromanticisme i el Romanticisme el tema de la mort tornà a adquirir una gran importància (els Capritxos de F.Goya), importància que continuà en el gust necrofílic del simbolisme, en el qual la mort és generalment representada com una figura femenina; així, el tema de l'Àngel de la mort és conreat per la gran majoria de pintors simbolistes.
f
Art