Així, segons el dret romà, la mort civil de les persones es produïa com a conseqüència de la pena de deportació o pel fet d’esdevenir esclau; les conseqüències de la mort civil eren les mateixes que originava la mort natural. Però també circumstàncies de caràcter religiós han influït sobre aquesta matèria des d’un doble punt de vista: en primer lloc, mitjançant una restricció considerable de la capacitat jurídica dels infidels, heretges o apòstates, i que en determinades condicions portà a negar la condició de persona als no batejats; en segon lloc, mitjançant la consideració que la professió religiosa originava la mort civil de la persona, car, segons les lleis civils o canòniques, les persones professes en religió eren considerades com a civilment mortes per raó del vot de pobresa i, per tant, com a mancades de tota capacitat jurídica. Actualment, la personalitat només s’extingeix per la mort natural de la persona; i, de l’antiga mort civil, no en resta res; fins a la constitució espanyola del 1978 existí la interdicció civil que, sense modificar la capacitat jurídica, limitava en certs aspectes la capacitat d’obrar.
f
Història del dret