Per a alguns filòsofs representa un bon resum de l’estat del pensament del s. XX, de la mateixa manera que la mort de Déu representa la idea fonamental de la filosofia del s. XIX. Hom pot trobar aquesta sentència en les obres de dos filòsofs ben diferents, Heidegger i Foucault. El primer utilitza aquesta expressió en l’obra Sein und Zeit (‘L’ésser i el temps’, 1927), tot i que de manera indirecta (en el transcurs de la seva exegesi de les cartes del comte York). Heidegger vol fer palesa la caducitat de la noció d’un subjecte separat del món —com s’esdevé com a mínim des de Descartes— i reafirmar la necessitat de pensar aquest subjecte com a forma de vida. Foucault planteja la qüestió des d’un punt de vista més pròpiament epistemològic, però també incideix en aquesta necessitat de superar el subjecte bastit des de la filosofia moderna. Per a Foucault no hi ha un subjecte constructor de la història, sinó diferents “epistemes”, diferents estructures inconscients i generals de la totalitat del discurs. L’home és una noció pròpia de l’episteme moderna i que perd el seu sentit quan aquesta entra en crisi i la preocupació sobre el discurs substitueix la preocupació per l’home. Així, l’home és el centre d’una episteme que està entre la de la filosofia moderna, centrada en la noció d’infinit, i una altra que podem intuir però que no ens està donat encara pensar.
f
Filosofia