Quant a les qüestions filosòfiques que la dimensió motivacional dels actes humans planteja, la més important és el valor i el paper que hom atribueix als motius com a factors integrants i intrínsecs de la mateixa llibertat. A aquest respecte les posicions filosòfiques relatives a la importància dels motius que intervenen en tot acte lliure van des de la de l’afirmació que tota elecció segueix el motiu o els motius més forts o millors fins a la d’una reducció dels motius com a simples elements concomitants o àdhuc condicionants, però mai no determinants, de la decisió concreta. Cal remarcar, d’altra banda, que un mateix motiu pot revestir formes molt diverses, alhora que es pot manifestar clarament o només d’una manera indirecta i pot àdhuc restar amagat; generalment, a més, tot acte sol incloure una gran multiplicitat de motius. En aquest sentit, modernament hom coneix una florida de diferents teories sobre el problema de la motivació, entre les quals es destaquen la dels “quatre desigs” (els de seguretat, de reconeixement, de resposta i de noves experiències), de Thomas (1923), la de les “sis necessitats esglaonades” (fisiològiques, de seguretat, de pertinença i amor, d’estimació, d’autoactualització i cognoscitives), de Maslow (1954), i la de les dotze necessitats fisiològiques o viscerals i les vint-i-vuit de psicogèniques, de Murray (1938); més conegudes són la teoria conductista, que subratlla el valor dels processos d’aprenentatge i la satisfacció de l’èxit, la de les motivacions inconscients (Freud, Erikson, etc.) i la cognoscitiva, que estableix com a origen de la motivació els processos mentals i les expectacions (Sears, Atkinson, etc.). Hom distingeix, bàsicament, dues menes de motivació: l’extrínseca i la intrínseca. La motivació extrínseca és originada per la presència d’un estímul que, en si mateix, és aliè al procés d’aprenentatge; pot ésser formulada en sentit positiu, és a dir, com a premi —motivació gratificant—, o en sentit negatiu, és a dir, com a càstig —motivació aversiva—. En canvi, la motivació intrínseca es troba íntimament relacionada amb l’objecte d’estudi; en aquest cas és el mateix aprenentatge o l’expectativa d’aprenentatge allò que desvetlla l’interès de l’alumne, allò que genera, per tant, motivació. Deixant com a lògicament establert que, en qualsevol model d’aprenentatge, és un benefici pedagògic el fet que l’alumne s’interessi per allò que hom proposa que aprengui, es pot afirmar que com a formulació explícita la motivació extrínseca és pròpia de les tendències pedagògiques conductistes o connexionistes, mentre que la intrínseca és defensada especialment pels enfocaments cognoscitivistes.
f
Filosofia
Psicologia