moviment social catòlic

m
Cristianisme

Moviment, també conegut amb el nom de catolicisme social, que sorgí a la segona meitat del segle XIX com a rèplica al liberalisme.

Arrelat en la necessària recerca, després de la Revolució Francesa, d’una alternativa cristiana enfront dels corrents socialistes (l’expressió “catolicisme social” s’encunyà als voltants del 1890, en plena desclosa del moviment obrer, amb els seus sindicats i partits influïts pel marxisme), fou un corrent assistencialista i paternalista, nascut a Bèlgica (congrés de Malines, 1863-64), i en foren principals protagonistes Kettler a Alemanya, Manning a Anglaterra, i Taparelli d’Argelio a Itàlia. En formen també part els cercles catòlics obrers (O. Harmel), compost d’obrers i patrons (1871), els cercles d’estudis socials (Lió, 1892; Le Sillon, 1894; Acció Popular, 1903) i les setmanes socials catòliques, que foren creades després de l’encíclica Rerum novarum (1891), així com els sindicats cristians i, en certa manera, les branques especialitzades de l’Acció Catòlica per a obrers i camperols (GOAC, JOC, JAC). La democràcia cristiana heretà, bé que modificant-les, les seves directrius i adquirí importància a Alemanya, Bèlgica, Xile i Itàlia. Als Països Catalans (i a l’Estat espanyol) Antoni Vicent i Tolz fou el pioner de l’acció social catòlica, és a dir, de la intervenció organitzada dels catòlics en els problemes creats als obrers per la societat industrial. El 1880 fundà a Tortosa els primers cercles d’obrers, però li donà l’impuls per a una actuació a escala més àmplia la publicació de l’encíclica Rerum novarum: el comentari que escriví, Socialismo y anarquismo (1893), constitueix l’ideari de la seva acció social. Adoptà la idea de trasplantar a l’Estat espanyol els cercles d’obrers de De Mun i La Tour du Pin. L’obra dels cercles d’obrers obtingué una notable implantació a les comarques valencianes i tortosines: el 1895 n'existien 168, amb 38 670 associats, més de la meitat dels quals pertanyien a la diòcesi de València. Aquests integraven en un mateix organisme patrons i treballadors. La incongruència d’aquesta organització interclassista no fou confessada pel mateix Vicent fins el 1906. En realitat, la seva obra no aconseguí d’implantar-se en medis de treballadors industrials. La iniciativa del jesuïta Gabriel Palau prengué d’entrada un caire predominentment doctrinal en l’obra que fundà el 1907: Acció Social Popular, i que concebé com a organisme difusor de pensament i de tècniques socials. Des del 1910 la seva activitat tendí a integrar-se en la pràctica sindical. L’Acció Social Popular féu costat a les reivindicacions dels obrers en la vaga ferroviària del 1912 i aquest mateix any organitzà la Federació Obrera Social que agrupà alguns sindicats de Barcelona, Igualada, Sabadell, Lleida, Bellpuig, Tivissa i Manresa. Els problemes que l’existència d’uns sindicats econòmicament deficitaris plantejava, juntament amb les tensions que a l’interior de la Companyia de Jesús sorgiren arran de la independència de G. Palau en la seva actuació social, el conduïren a dimitir, el 1916, com a director de l’Acció Social Popular, i a acceptar el seu trasllat a Buenos Aires. L’Acció Social Popular fou dissolta pel seu propi director i fou substituïda per l’Acció Popular, posada sota la dependència del bisbe de Barcelona, i centrada entorn del foment dels estudis socials, sota la influència del canonge Josep M. Llovera i Lluís Carreras. Des de l’abril del 1921 publicà una revista pròpia, Catalunya Social, que continuà amb diverses vicissituds fins el 1936. Els esforços de Josep M.Tarragó durant la Segona República, dins l’òrbita de la Unió Democràtica de Catalunya, per a donar vida a la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya no passaren de la fase inicial.