Vida
Es formà amb el seu pare, professor de violoncel al Conservatori de Bakú, i a partir del 1937 prosseguí els estudis a Moscou. Feu la seva primera aparició pública a quinze anys. Fou deixeble de D. Šostakovič i de S. Kozolupov al Conservatori de Moscou, on es diplomà l’any 1946. A partir del 1948 començà a impartir lliçons en aquest mateix centre, primer com a professor assistent i posteriorment, entre el 1959 i el 1974, com a professor titular. Després de la Segona Guerra Mundial aconseguí ser conegut fora de la Unió Soviètica i arribà a ser considerat el veritable successor de Pau Casals, de qui havia estat deixeble a Prada de Conflent. El 1955 contragué matrimoni amb la soprano Galina Višnevskaja, protagonista d’alguns enregistraments discogràfics d’òperes russes dirigides pel seu marit. El 1974 el matrimoni abandonà definitivament la Unió Soviètica amb la seva família, després d’un llarg període de relacions molt difícils amb les autoritats del país a causa de les crítiques del músic a la política cultural soviètica, manifestades en una carta oberta dirigida a Leonid Brežnev el 1970 i en la seva actitud a favor de l’escriptor Aleksandr Solženicyn, que havia estat prohibit. Tot plegat li comportà la cancel·lació de les seves gires i dels enregistraments discogràfics. La primera aparició com a director al Regne Unit tingué lloc el mateix 1974. Tres anys després fou nomenat director de la National Symphony Orchestra amb seu a Washington, continuant així la seva carrera de direcció. Estigué particularment vinculat a la London Symphony Orchestra, amb la qual el 1987 festejà el seu seixantè aniversari amb vuit concerts a Londres. El 1990 li fou restablerta la ciutadania soviètica (que li havia estat suspesa el 1978).
Les seves aparicions a Catalunya foren freqüents. Fou el protagonista del Concert del Mil·lenari de Catalunya, celebrat al Gran Teatre del Liceu. Els seus enregistraments, realitzats a la Unió Soviètica i a Occident, inclouen els grans concerts per a violoncel dels segles XIX i XX, dels quals és ineludible destacar les interpretacions de l’obra dels russos S. Prokof’ev i D. Šostakovič i del britànic Benjamin Britten.
Considerat un dels grans intèrprets musicals del segle XX, Šostakovič, Glière, Britten, Khačaturjan, Prokof’ev i Lutosławski li dedicaren obres. La seva discografia és molt nombrosa.
Reconegut tant per la seva trajectòria musical com per les seves iniciatives a favor de la pau i la democràcia, rebé distincions en més de trenta nacions, entre les quals destaquen el premi Lenin (1964), la Medalla Presidencial de la Llibertat dels EUA (1987), el Premi Internacional Catalunya (1992) i el premi Príncipe de Asturias de la concòrdia (1997). A més fou doctor honoris causa per les universitats de Harvard, Yale, Princeton, Cambridge, Tel-Aviv i Oxford, entre d’altres.
Obra
- Tribute to Benjamin Britten on his Fiftieth Birthday, Faber & Faber, Londres 1963
- Dank an Paul Sacher, Atlantis, Zuric 1976
Bibliografia
- Ginzburg, L.S.: Mstislav Rostropovitch, Moscou 1963
- Samuel, C., ed.: Entretiens avec Mstislav Rostropovich et Galina Vichnevskaïa sur la Russie, la musique, la liberté, R. Laffont, París 1983