Pot establir-se en règim de monopoli o de lliure competència. Es poden municipalitzar sense monopoli els establiments de forniment d’articles alimentaris o de primera necessitat, habitatges, pòsits, institucions de crèdit i d’estalvi i espectacles públics. La llei de règim local de l’Estat espanyol preveu la municipalització amb monopoli de l’aigua, l’electricitat, la recollida i l’aprofitament d’escombraries, les clavegueres, les llotges, els mercats, els escorxadors, les cambres frigorífiques i les pompes fúnebres. Els serveis municipalitzats poden ésser prestats per mitjà de gestió directa, amb òrgan especial d’administració o sense, en forma d’empresa privada o mixta, per concurs o mitjançant la participació de particulars en el capital, per subscripció d’accions. Per a municipalitzar un servei també és necessari l’acord inicial de l’ajuntament, amb la designació prèvia d’una comissió, formada per consellers i personal tècnic, que elabora una memòria sobre el servei que hom pretén de municipalitzar i que ha d’ésser exposada al públic abans d’aprovar-la i remetre-la al ministeri de la governació.
Les municipalitzacions als Països Catalans
Als Països Catalans, especialment al Principat, la guerra civil de 1936-39 comportà un gran nombre de municipalitzacions. Es destacà la municipalització dels serveis públics, duta a terme pel pla Tarradellas (8 de gener de 1937), que decretà el traspàs d’aquests a l’ajuntament de Barcelona, d’acord amb la normativa establerta a la Llei Municipal de Catalunya (19 de febrer de 1934), adaptada, però, a la situació de guerra. Eren susceptibles de municipalització les empreses dedicades a proveïment d’aigua, gas i electricitat, les cambres frigorífiques, la publicitat i els anuncis a la via pública, els transports urbans i suburbans, les pompes fúnebres i també d’altres activitats industrials lliurades fins aleshores a la iniciativa privada. La proposta podia procedir d’un acord municipal o de la sol·licitud d’empreses encarregades d’algun servei (Ordre de Serveis Públics de 3 de març de 1937), i havia d’adreçar-se a la Generalitat de Catalunya. Els més afectats per la municipalització foren els transports urbans i els espectacles. També fou important la municipalització de les finques urbanes, establerta per la conselleria d’economia de la Generalitat de Catalunya l’11 de juny de 1937. Suposava el traspàs de la propietat urbana de Catalunya als ajuntaments respectius, exceptuant-ne les finques utilitàries i les que fossin d’una rendibilitat reduïda. Preveia la compensació als propietaris no facciosos mitjançant l’amortització de cèdules immobiliàries emeses per la Caixa Immobiliària. El lloguer havia d’ésser substituït pel pagament d’un “dret d’ocupació” calculat tenint en compte el “dret de situació” i el “dret d’edificació” (amortització, conservació, adaptació), que havia de fornir els cabals per a reactivar la indústria de la construcció, col·lectivitzada des del febrer del 1937. Fou elaborat per la Comissió Mixta d’Administració i Control de la Propietat Urbana, prevista al pla Tarradellas, que, davant les dificultats de creació de la Caixa Immobiliària, s’ocupà d’administrar els béns immobles urbans. El decret posà fi a les mesures de caràcter transitori que afectaren la propietat urbana després del 19 de juliol de 1936, i també a l’ocupació espontània de pisos i de torres. Adoptà un dels tres principals models de control públic de la propietat urbana —municipalització, socialització, sindicació— elaborats pels grups marxistes i anarquistes.