muntanyes de Prades

Les muntanyes de Prades des de Mont-ral

© Fototeca.cat

Conjunt orogràfic de la Serralada Prelitoral Catalana que forma el nucli de dispersió de les comarques del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat.

La superfície és de 260 km 2 , i culmina al tossal de la Baltasana, a 1 203 m alt. Forma dues grans branques paral·leles orientades de NE a SW, unides pel coll de Prades , que separa les conques del riu Brugent (afluent del Francolí) i del riu de Siurana (afluent de l’Ebre); al relleu més interior neixen el Francolí i el riu de Montsant. L’estructura és constituïda per granit i llicorella paleozoics a la base i bancs horitzontals de saulons i conglomerats roigs al damunt, els quals suporten, al seu torn, altres potents faixes de calcàries dels altres dos pisos de Triàsic i uns casquets de Liàsic; al segon rengle orogràfic, separat del primer pel riu Brugent, és afectat per una flexió que l’ha aixecat a plom i té al capdamunt les faixes granítiques, paleozoiques i els saulons del pis inferior del Triàsic. El conjunt té una forma tabular, amb grans graderies de cingles d’aspecte ruïniforme i valls profundament entallades. Les muntanyes de Prades són una illa climàtica entre les fosses comarcals que les volten. A la Pena, la mitjana és d’11,6°C, amb una màxima absoluta de 38° i una mínima de -8°; a Prades les mínimes són més agudes. El vent més característic és el mestral, eixut, d’una gran intensitat de gener a març. La mitjana de pluja anual (la Pena) és de 700 mm. La zonació altitudinal de la vegetació comprèn, de baix a dalt: a 1 ) estatge de l’alzinar amb marfull ( Quercetum ilicis galloprovinciale ), actualment ocupat en gran part per pi blanc, garrigues i brolles; a 2 ) estatge del carrascar ( Quercetum rotundifoliae ), al vessant occidental, més àrid; b) estatge de l’alzinar muntanyenc ( Quercetum mediterraneo-montanum ); c 1 ) estatge del bosc de roure valencià ( Violo-Quercetum fagineae ), actualment en gran part pinedes de pinassa i de pi roig i pastures de jonça. Aquesta vegetació submediterrània calcícola és substituïda en terreny silici i sota clima humit per c 2 ) estatge del bosc de roure reboll ( Cephalanthero-Quercetum pyrenaicae ); aquest roure i la vegetació especial que l’acompanya no apareixen enlloc més del Principat. Al costat d’un grup important d’espècies comunes amb les muntanyes catalanes més septentrionals, la flora comprèn un altre grup d’espècies ( Quercus pyrenaica, Lavandula pedunculata, Doronicum plantagineum , etc), pròpies de les muntanyes centrals de la península Ibèrica, les quals troben ací l’extrem de llur àrea vers el NE. Hi havia hagut grans boscs, ara tots molt delmats, amb excepció de les 3 000 ha del bosc de Poblet, de propietat estatal. Dins el buc de les valls la vegetació és exuberant, en contrast amb les parts superiors. Hom conrea només un 20% de la superfície, amb predomini total del secà (95%), dedicat a cereals i patates, avellaners, ametllers i també vinya. La demografia és de signe regressiu (de 7 713 h el 1857 s’ha passat a 2 422 h el 1970 i a 547 h el 1981). Abunden els tallers de sílex a l’aire lliure i les balmes i coves amb restes prehistòriques, i també gravats i pintures rupestres. Sota la dominació islàmica Siurana fou cap d’un valiat i constituí el darrer baluard àrab a Catalunya. A l’edat mitjana en fou la capital la vila de Prades, centre del comtat de Prades.