S'estén des del vessant sud dels Carpats Meridionals fins a la vall del Danubi, i des de la vall de l’Olt, a l’oest, fins a la Dobrudja septentrional, a l’est. El nord, sector subcarpàtic, és format per depressions i muntanyes modestes modelades en les formacions paleozoiques i miocèniques; hi ha jaciments (amb unes grans reserves) de petroli, gas natural i sal. Però la major part de Muntènia és formada per la gran plana danubiana, constituïda per sòls al·luvials i cobert per una espessa capa de loess, que en fa una zona molt fèrtil. Nombrosos rius, afluents del Danubi, la drenen de nord a sud. És una de les regions més riques i poblades de Romania i concentra un 25% de la població total del país. El clima, continental amb una certa tendència a l’aridesa estival i amb escasses pluges anuals (de 300 a 500 mm), influeix en el desenvolupament de l’agricultura, que és una de les bases principals de la seva riquesa; els conreus importants són de cereals (blat i blat de moro), tabac, bleda-rave sucrera i gira-sol. Dins l’activitat industrial va al davant l’extracció i el refinatge de petroli (Ploesti); també són destacables les indústries mecàniques, químiques, tèxtils i alimentàries. El centre i cap principal és Bucarest. Amb el nom de Gran Valàquia aparegué com a principat independent al s. XIV, sota el príncep Barasab I (1324-52), i es mantingué independent fins el 1526 (batalla de Mohács), en què passà sota domini turc. Durant els s. XVI i XVII es produïren diversos intents de sostreure's al domini turc, com el de Miquel el Brau (1593-1601), que unificà, momentàniament, Valàquia, Moldàvia i Transsilvània (1600). Aquesta actitud significà la substitució gradual dels prínceps nadius per fanariotes en l’administració del territori, fins que al s. XIX tornaren a ocupar-la els autòctons (1821). Des del 1839 estigué sota la tutela de Rússia, i el 1859, en unir-se amb Moldàvia, sota el comandament del príncep Alexandre Joan I Cuza, donà lloc a Romania.