Els esclaus negres deportats tenien llurs tradicions sonores i conservaren llur sensibilitat musical. Al S dels EUA els negres forjaren un art musical popular, de caràcter religiós jubilee, gòspel que bé que notablement influït, des del punt de vista melòdic, pels càntics baptistes o metodistes, té profundes arrels africanes. Al costat d’aquest art musical religiós en crearen un altre de caràcter profà (blues, cants de treball, etc.). Els elements musicals africans més importants que hom troba en la música afroamericana són: les escales pentatòniques, l’ús de la síncopa que originà el ragtime i la manera original de tocar els instruments, africans o de procedència occidental. Aquest art folklòric afroamericà constitueix la prehistòria del jazz. A l’Amèrica Central, i especialment a Guatemala, hom troba instruments que mostren la conciliació que hi hagué entre la cultura autòctona i l’aportació negra. A la República Dominicana, Haití i les Petites Antilles hom troba molts elements africans, especialment en la música de dansa. A Puerto Rico hom ha pogut precisar que el tambor anomentat bomba, que acompanya el ball del mateix nom, és d’origen congolès. També és important la influència dels músics de color a les poblacions de la costa de Colòmbia i de Veneçuela: instruments de percussió variadíssims (família de tambors, etc.), que expliquen la complexitat rítmica de les manifestacions musicals d’aquests països. Les tradicions musicals africanes són vives en gran part de les cançons i dels balls brasilers (candomble, macumba, batugue, lundú) i en els instruments de percussió (atabaques, marimba, etc.). La música popular afroamericana ha tingut al segle XX una gran popularitat, s’ha imposat gairebé universalment (cançó, revista, film, opereta) i ha influït també sobre la música culta.
f
Música