A l’època prehistòrica correspon la troballa d’una cinquantena d’instruments de vent, fets en bronze, anomenats lurs. Hi ha alguna notícia d’instrumentistes de vent germànics de l’època romana. Amb la cristianització dels països bàrbars arribà el cant gregorià, que florí a Sankt Gallen i a Metz, entre d’altres centres. Una característica del gregorià alemany fou la preponderància de l’interval de tercera. A partir del segle IX aparegueren paral·lelament nous gèneres musicals: els tropus i seqüències, que donaren lloc al drama litúrgic, i les primeres manifestacions escrites de polifonia, en l’execució de la qual podien intervenir instruments. El conreu de la monodia en alemany, que començà al segle XI, es consumà a partir del segle XIII amb l’art dels Minnesänger (‘cantaires de l’amor’). Walther von der Vogelweide (mort al voltant del 1230), del qual hom conserva poca música, és sens dubte el més delicat d’aquests cantaires. Posteriors a ell són, entre d’altres, Frauenlob (mort el 1318), Neidhart von Reuenthal i el tardà Oswald von Wolkenstein (1379-1445), que afegeix a la tradició del minnesang l’ús de la polifonia. En aquest darrer domini, la notació mensural té un teòric actiu en Francó de Colònia (mort el 1260).
Des del segle XIV, paral·lelament a la naixença de les ciutats i de la petita burgesia, veié la llum l’art monòdic dels meistersinger (‘mestres cantaires’), petits artesans i botiguers, mentre que la noblesa ciutadana emprengué amb tota l’empenta el conreu de la polifania. L’organista Conrad Paumann (1410?-73) i, posteriorment, el mestre cantaire Hans Sachs (1494-1576) són bons representants d’aquest període. A partir del 1500 es deixà sentir fortament en la polifonia alemanya la influència de la música neerlandesa. Heinrich Finck (1445-1527) en pot ésser un exemple. El tipus de músic internacional que es donà al Renaixement permeté que músics d’origen estranger exercissin una part important de la seva activitat a Alemanya. El flamenc Heinrich Isaak (mort el 1517) serví a la cort de Maximilià d’Àustria des del 1495; més de mig segle més tard, el neerlandès Roland de Lassus (1532-94) fou cridat a Munic pel duc de Baviera. La Reforma protestant, al principi del segle XVI, portà també conseqències en el terreny de la música. Luter, amb l’assessorament del músic Johannes Walter (1940-1570), propugnà l’adaptació al culte de melodies senzilles en llengua vernacla, les quals foren cantades en comunitat i arraconaren l’antic cant gregorià. També és autòcton el gènere de la suite instrumental, que féu història en la música alemanya: una conseqüència de danses amb ordenació lliure, en les quals, originàriament, un dels instruments tenia paper solista. Inicialment constaven d’un binomi de danses, però Johann Hermann Schein (1586-1630) augmentà llur nombre fins a cinc. El procediment de les variacions des que Paul Peuerl l’emprà en les seves suites, inicià una llarga carrera dins la música alemanya. Samuel Scheidt (1587-1654) l’adoptà a la seva Tabulatura nova (1624).
Al final del segle XVI es deixaren sentir noves influències, ara italianes. Sant Marc de Venècia fou el punt d’origen de la música a doble cor del catòlic Jacob Gallus (1550-91) o del protestant Hans Leo Hassler (1564-1612). Michael Praetorius (1571-1621), autor de l’extens tractat de teoria musical Syntagma musicum, introduí l’ús del baix continu i de la monodia. Heinrich Schütz (1585-1672), deixeble de Giovanni Gabrieli i conegut de Monteverdi, adaptà les fórmules del recitatiu italià a la llengua alemanya, preparà el camí a la cantata religiosa i creà una música molt fidel a les exigències del text. Praetorius, Schein, Scheidt i Schütz són considerats tradicionalment com a iniciadors del barroc primitiu. D’origen italià fou, també, l’òpera, que entrà a Alemanya a la segona meitat del segle XVII. Era cantada en italià a totes les corts. En alemany només tingué una certa durada a Hamburg. El mateix origen tingueren la sonata i la simfonia. El desenllaç de la Guerra dels Trenta Anys féu que la música alemanya sofrís influències franceses; Johann Jakob Froberger (1616-67) les acusà a les seves peces de piano.
A partir del segle XVIII, el gust musical i el seu mateix concepte són, també, deutors de França. Les danses precedides d’obertures que Johann S. Kusser (1660-1727) publicà el 1682 —genère posteriorment molt cultivat per Johann C. Fischer i Bach, entre d’altres— denoten el contacte amb l’òpera francesa. Aquesta fou representada en algunes corts durant tot el segle XVIII. Els Collegia musica, reunions d’un grup de persones per tal de fer música junts, que existien ja des del segle XVI, s’institucionalitzaren progressivament; fruit de la seva activitat foren, a mitjan segle XVII, els primers concerts públics amb separació entre executants i auditors, tal com els coneixem actualment. L’organista Dietrich Buxtehude (1637-1707) començà també a fer-ne a la seva esglèsia de Lübeck, amb independència dels serveis litúrgics.
L’entrada del segle XVIII fou una època de progrés en el camp de l’acústica i de la teoria musical: Andreas Werckmeister (1645-1706) proposà una primera afinació temperada. J.Matheson (1681-1746) acabà amb les teories de l’hexacord i els models litúrgics. La bellesa i la profunditat de l’obra de Johann Sebastian Bach (1685-1750) foren excepcionals: cantor a Sankt Thomas de Leipzig des del 1732, compositor contrapuntístic de producció immensa, escriví tant música religiosa com profana. Els Concerts de Brandenburg, Das wohltemperiertes Klavier (‘El clavecí ben temprat’), les composicions d’orgue, les nombroses cantates, les Pasions segons sant Mateu i sant Joan, Die Kunst der Fuge (‘L’art de la fuga’) són, entre d’altres, obres mestres de la seva producció. Georg Philipp Telemann (1681-1767), més considerat que Bach pels seus contemporanis, exercí la seva intensa activitat creadora en diversos gèneres, especialment en el de la música de cambra. La seva evolució musical el portà a un estil “galant”. que caracteritzà la música alemanya posterior. Georig Friedrich Händel (1685-1759), interessat també per l’òpera, viatjà a Itàlia i acabà instal·lat amb certa regularitat a Anglaterra. El mèrit més gran de la seva producció és en el terreny de l’oratori. A la mort de Bach, aproximadament, aparegueren els primers tractats sobre tècniques instrumentals: sobre flauta de Johann Joachim Quantz (1697-1773), sobre piano de Carl Philipp Emanuel Bach (1714-88), sobre violí de Leopold Mozart (1719-87), pare de Wolfang Amadeus Mozart. Els fills de Bach portaren a terme llur activitat en el terreny de la simfonia i de la sonata de piano, entre d’altres gèneres, a Berlín —Carl Philipp Emanuel— i a Londres —Johann Christian (1735-82)—. Diferents grups de compositors tingueren, també, activitat musical en d’altres ciutats d’Alemanya, seguint les normes estilístiques de cada moment: estil galant, estil de l'Empfindsamkeit (‘sentimentalisme’) que desembocà en el moviment del Sturm und Drang.
Del classicisme a l'època contemporània
L’escola de Mannheim, amb les seves novetats en el fraseig i en la composició, i la de Viena serviren de porta al període clàssic. Amb obres com l'Orfeo ed Euridice, de Christoph W. Gluck (1714-87), a Viena, donà una nova sobrietat a l’òpera. Al període clàssic vienès la música adquirí un cert equilibri entre la raó i sentiment, contingut i forma. Tingué tres músics de gran categoria: Joseph Haydn (1732-1809) cultivà, entre molts altres gèneres (òperes, per exemple), la sonata per a piano i la simfonia; és, però, en el quartet de corda on assolí el punt més elevat de la seva producció. Wolfgang Amadeus Mozart (1756-91), el primer músic que s’independitzà del servei a una cort o capella, aprengué dels quartets de Haydn. La seva producció enclou concerts per a orquestra, simfonies, música de cambra i per piano, i òperes d’estil italià i les primeres genuïnament alemanyes, inspirades en la forma del singpiel vienès. La música d’aquests dos compositors es diferencià de l’anterior pel fet de no emprar el baix. Característica de Mozart fou l’ús de petits elements unitaris i independents, reunits, tanmateix de tal manera que formen una unitat global inseparable. Ludwid van Beethoven (1770-1827) tancà el període i encetà la problemàtica que havia de moure la música posterior. Com Mozart, fou músic lliure. Donà a l’orquestra la grandesa que en seria característica durant tot el segle XIX. Més passionals que les dels seus predecessors, les seves simfonies i la seva música per a piano són obres mestres. Mereixen una atenció especial per la seva profunditat els quartets de corda que compongué al final de la seva vida.
Franz Schubert (1797-1828), mort, també, a Viena i prematurament, com Mozart, dedicà una bona part de la seva activitat creadora a la composició de lieder (‘cançons’) on el piano, amb els seus motius, subratlla el contingut del poema. De gran qualitat és també la seva música instrumental, sobretot els quartets de corda. Berlín fou el centre del Romanticisme durant algunes dècades: Ernest Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822) fou conegut a tot Europa; Carl Maria von Weber (1786-1826), propugnador de l’òpera alemanya enfront de la italiana, estrenà en aquesta ciutat el Freischütz (‘El caçador furtiu’). L’emoció inexpressable davant la naturalesa, l’especial valoració del sobrehumà, l’expressió de la intimitat personal foren, en aquest moment, alguns dels principals mòbils del nou ideal estètic. Amb l’historicisme fou revitalitzada la música del segle XVI. A un intent semblant respongué l’organització Liedertafel, coral fundada per Carl Friedrich Zelter (1758-1832), origen del moviment coral d’homes a Berlín (des del 1815 el moviment coral alemany serà general).
L’atenció per les cançons populars, com demostren ja algunes publicacions del segle XVIII, és en la mateixa línia. Per la seva banda, Felix Mendelssohn-Bartholdy (1809-47) redescobrí Bach amb una execució de la Passió segons sant Mateu. La seva variada producció tan aviat tingué caire romàntic com clàssic. L’expressió de la intimitat personal caracteritzà l’obra de Robert Schumann (1810-56): cicles de lieder, sovint sobre poesies d’un sol poeta, obres per a piano, obres per a orquestra, música de cambra, simfonies, una òpera, etc.
A partir de Schumann, els músics romàntics cercaren nous elements d’espressió per dos camins diferents: uns en recursos o convencions no exclusivament musicals, els altres en l’aprofundiment en la tradició. Al costat d’ells, escoles de segona categoria el lligaren a gèneres concrets: Johann Strauss pare (1804-49) i Johann Strauss fill (1825-99) i el vals vienès, per exemple. La música de Johannes Brahms (1833-97), que denota una decisiva inclinació vers els clàssics, assolí moments sublims en el Concert en Re menor per a violí o en el Deutsche Requiem.
Richard Wagner (1813-83) dedicà la seva activitat creadora fonamentalment a l’òpera. La melodia infinita, resultat de la combinació dels leitmotive dels diferents personatges o situacions dramàtiques és característica de la seva música. La seva concepció de l’òpera respon a una teoria global de l’art. Amb el cromatisme de Tristan und Isolde es constitueix un punt de partida de la música actual. Anton Bruckner (1824-96) fou mestre d’harmonia a Viena. Les seves nou simfonies foren el centre de la seva producció. Hugo Wolf (1860-1903), autor, entre altres obres, de cicles de lieder, escriví crítiques contra els wagnerians a Viena. Max Reger (1873-1916), deixeble del gran musicòleg alemany Hugo Riemann (1849-1919), demostrà en la seva música contrapuntística un coneixement profund de l’estil de Bach; féu un gran ús de la modulació.
Gustav Mahler (1860-1911), deixeble de Bruckner, tingué una gran influència en la música posterior. Fou un mestre de la instrumentació. Una òpera com Der Rosenkavalier (‘El cavaller de la rosa’) mostra les qualitats musicals del tardà Richard Strauss (1864-1949). Amb Paul Hindemith (1895-1963) començà una nova música que trencà els mòduls “sentimentals” del Romanticisme i de l’harmonia tradicional. En la seva producció, és freqüent el treball temàtic (cas del primer temps de la simfonia Mathis der Maler (‘Maties el pintor’). Molt diferent és la tècnica de Carl Orff (1895-1982), un dels recursos del qual és l’ús de fórmules melòdiques i rítmiques en ostinato. La producció d’Ernest Pepping (1901) i de Hugo Distler (1908-42) ha contribuït a enriquir el repertori actual de música religiosa. Hindemith i Kurt Weill (1900-50) crearen el moviment Die Gebrauchmusik (‘Música per a ésser usada’).
L’escola de Viena ha tingut un paper excepcional en l’evolució de la música actual. Arnold Schönberg (1874-1951) fou iniciador d’un nou mètode, el dodecafonisme, que trenca amb els tòpics que la tradició musical dels últims segles havia acumulat. Aquesta música, que dóna una importància igual als dotze sons de l’escala cromàtica, aconsegueix la unitat per les seves relacions intervàl·liques i de temps. Schönberg té dos deixebles de gran talla: Alban Berg (1885-1935), de caire més tradicional (compositor d’obres, òperes, etc), i Anton von Webern (1883-1945), la música del qual, projectada al futur, és d’una gran polidesa i intensitat d’expressió. El nombre de compositors d’aquests últims decennis és immens.
La generació posterior a la Segona Guerra Mundial s’ha caracteritzat, en conjunt, per la recerca de nous recursos i tècniques musicals: de primer fou el serialisme, seguí la música electrònica de caràcter aleatori i darrerament coexisteixen diverses tendències d’avantguarda (postserialisme, minimalisme, etc) junt amb un cert retorn al melodisme i la tonalitat (neoneoclassicisme). Els compositors més representatius de la música germànica actual son Hans Werner Henze (1926), Karl-heinz Stockhaussen (1928) i el compositor d’origen argentí Mauricio Kagel (1931).