A mitjan s. VI, Sevilla fou un centre musical important on es distingiren Leandre, autor de melodies litúrgiques, i Isidor, que en les seves obres dedicà una atenció especial als problemes musicals, i a mitjan s. VIII, coincidint amb la dominació àrab, Còrdova es convertí en una ciutat de vida musical molt refinada, l’esclat de la qual durà fins al s. XI (l’escola musical andalusa serví d’enllaç entre dues civilitzacions musicals: la islàmica i l’europea) ( música andalusina). Fou, però, al final del s. XV que nasqué l’escola polifònica andalusa amb Pedro Escobar (mort el 1514), Fernando de Peñalosa (1470-1528), Fernando de Contreras (1470-1549), Juan Vázquez (~ 1500-1560), extremeny format musicalment a Sevilla, Pedro F. de Castilleja (1514-1574), Juan Navarro (1530~1610), autor com els anteriors d’obres religioses, i els germans Rodrigo i Francisco Ceballos. Navarro i Vázquez escriviren també obres polifòniques profanes. Les figures de més relleu de l’escola andalusa són Cristóbal de Morales (1500-1533), Francisco Guerrero (1528-1599) i Fernando de las Infantas (1534-1601), compositors de tècnica molt senzilla i d’una gran expressivitat. La música andalusa dels s. XV i XVI s’ha conservat en el Cancionero de Palacio, en el de Medinaceli i en altres col·leccions de l’època. En el camp de la teoria musical aquesta regió té dos noms de categoria internacional: Bartolomé Ramos de Pareja (1440-1521) i Juan Bermudo, autor de la Declaración de instrumentos (Sevilla, 1549), on són descrits els instruments de l’època. L’addició de la cinquena corda de la guitarra és atribuïda al músic andalús Vicente Espinel (1550-1620). La música andalusa té al s. XVIII un repertori molt original de composicions per a orgue, la major part del qual és obra de Francisco Correa de Arauxo (~1576~1663). Des de mitjan s. XVI diferents autors de tonadillas, i al final del s. XIX de sarsueles, s’inspiraren en les danses i cants del poble. Aquest art popular andalús té orígens i formació molt obscurs, i és molt influït pels elements musicals àrabs, expressats amb el geni propi dels gitanos que habitaven la regió andalusa. Les principals formes d’aquest cant flamenc, gitano o hondo són les diferents modalitats de tonadas, martinetes, seguidillas; aquests cants primitius originaren les bulerías, les soleares, les cañas, les corridas, el polo, les saetas, les serranas, i altres formes més recents, algunes de les quals són influïdes per músiques d’altres terres: fandango, garrotín, granadinas, sevillanas, etc. La guitarra acompanya molt sovint les melodies andaluses, riques en melismes. Altres formes que poden ésser dansades són les bulerías, les alegrías, les farrucas, les soleares, els tangos, els tientos, etc. L’art flamenc entra en una època de decadència al final del s. XIX. El 1922 Manuel de Falla organitzà el Primer Festival de Cante Hondo a Granada per revalorar aquesta extraordinària manifestació musical. Al s. XX la música andalusa culta donà dues grans figures, Manuel de Falla (1876-1946), fundador de la moderna escola espanyola, i Joaquín Turina (1882-1949). Els elements musicals andalusos han estat utilitzats per nombrosos compositors: Gluck, Martí i Soler, Mozart, Balakirev, Chabrier, Rimskij-Korsakov, Debussy, Lalo, Bizet, Albéniz, Granados, Ravel, etc.
f
Música