La música folklòrica basca ofereix característiques pròpies, bé que hagi rebut influències dels països veïns. La cançó tradicional començà a ésser recollida a mitjan s XIX, gràcies a la revalorització que de la cultura popular féu el Romanticisme. D’aquesta època cal esmentar, especialment, la recopilació de Juan Ignacio Iztueta i el Cancionero de Salaberri, publicats el 1826 i el 1870, respectivament. Al s. XX, les recopilacions de cançons continuaren sobretot per part de Resurrección María Azkue, José Antonio de Donostia i altres. Hom ha considerat la hipòtesi de la influència cèltica sobre la música popular basca, tot i que la que es constata amb més evidència és la que ha restat de la pràctica contínua del cant eclesiàstic. La cançó popular basca és sobretot melòdica, i bimodal des del s. XVIII, amb predomini inicial d’una estructura ABA que evolucionà cap a un tipus A 1A2BA, que actualment continuen practicant els bertsolaris, bé que hi ha també cançons bipartides i monotemàtiques. La tornada no es dóna gairebé mai, ni tampoc els melismes. A vegades, en ambients populars, melodies modernes són transformades atorgant-los girs arcaics, com el to sencer en lloc del semitò de la sensible. Pel que fa al ritme, la majoria de les cançons són construïdes sobre compassos de 2/4, 3/4 i 6/8. El zortzico com a aire amb ritme de 5/8 no és peculiar, ni tampoc exclusiu, del poble basc. El centre d’interès del cantor popular és la narració del text facilitada per la melodia. La dansa basca és acompanyada amb cançons o amb música instrumental. Les danses més típiques són ballades només per homes, i algunes exigeixen un notable esforç físic. Els gèneres principals són: l'Ezpata-dantza (d’espases), el Mutil-dantza (de nois), les Comparses de Carnaval, les Danses d’Ochagavía (Alta Navarra) i les Irri-dantzak (danses-jocs). Els instruments més populars del País Basc són el txistu, el ttunttun o soiñu (mena de tamborí), l'alboka (de la família del clarinet, actualment gairebé desaparegut) i la dolçaina. La música basca té un testimoniatge molt antic en el còdex de Roda, del s. X i d’origen navarrès, el qual fa al·lusió al cant i a diversos instruments d’aquell temps i conté l’epitalami amb notació musical més antic conegut a Europa. El teòric musical, conegut per Anònim IV, fa conèixer l’existència, a Pamplona, als ss XII i XIII, de notables compositors d'organa. També són coneguts instruments d’aquesta època gràcies a representacions iconogràfiques conservades en catedrals, esglésies i monuments. Al s. XIV joglars del país i estrangers freqüentaren la cort de Navarra. Carles III el Noble en tenia almenys quatre que tocaven instruments de vent. De l’escola de Navarra sorgí al principi del s. XIV la nota mínima o corxera. Des del s. XV ja hi ha orgues al país (Arrasate, Tudela, Pamplona, Olite). El de la capella del príncep de Viana havia estat fabricat a Catalunya. Un orguener de Vitòria instal·là el de la catedral de Baiona. El de Lezo fou dut de Flandes al principi del s. XVI. Aquest temps exerciren, a la catedral de Pamplona, Gil de Borja, organista, Juan Sanches de Escós, mestre de música, i José Anchorena, compositor. Juan de Antxieta (Azpeitia 1461-1523) fou un dels principals iniciadors de l’escola polifònica peninsular. Gonzalo Martínez de Bizcargui (nascut a Azkoitia) és l’autor de l'Arte de cantollano, contraponto et canto de órgano con proporciones y modos (Burgos 1512). Al s. XVIII feren música per a clavecí compositors notables, que ha fet conèixer José Antonio de Donostia a Música de tecla en el País Vasco (1953). Entre els compositors, cal esmentar Sebastián Albero (1772-1856), Juan Francés de Iribarran (1699-1767) i Pedro Aranaz (1740-1820), Andrés Lombide (1745-1811), Joaquín Oxinaga (1719-89) i Manuel Gamarra (1723-91). Del mateix segle hom coneix, entre altres, el nom del compositor de tonadillas Blas de Laserna, de Corella (1751-1816). Francisco Xavier Maria de Munibe e Idiázquez, compositor, fou l’iniciador de l’òpera a Euskal Herria amb El Borracho burlado. Pedro Garat, basc nascut a Bordeus (1762-1823), cantava, a les vetllades de Maria-Antonieta, cançons del seu país. Fou també especialment conegut el tenor Julián Gayarre (1844-90) i el violinista compositor Martín Pablo de Sarasate (1844-1908). Hilarión Eslava (1807-78) treballà com a compositor, teòric i musicòleg i desenvolupà una important tasca pedagògica al conservatori de Madrid, on formà una escola de músics bascs que destacaren especialment com a organistes, entre els quals sobresurten F. Gorriti (1839-96) i Valentín Zubiaurre (1838-1914). Juan Crisóstomo de Arriaga (1806-26) és l’autor, entre d’altres composicions, de l’òpera Los esclavos felices. A la darreria del s. XIX es fundaren diversos orfeons i societats corals, entre els quals la Sociedad Coral de Bilbao i els orfeons pamplonès i donostiarra. En el capítol de les grans orquestres, el 1879 es creà la Orquesta Santa Cecilia de Pamplona, a la qual seguiren la Orquesta Sinfónica de Bilbao (1922), les orquestres simfònica i filharmònica de Sant Sebastià, de curta durada i, darrerament, la Orquesta Filarmónica de Euzkadi (1982). Al principi del s. XX els músics bascs comencen a ésser receptius a influències europees no exclusivament italianitzants. Per l’escola francesa, cal esmentar José María Usandizaga (1887-1915), Jesús Guridi (1886-1956) i José Antonio de Donostia (1886-1956), i per l’alemanya Andrés Isasi (1890-1940) i Pablo Sorozabal (1897-1988). Malgrat la seva formació a l’estranger, tots aquests compositors són representatius d’un cert nacionalisme musical. Per la seva banda, en la música religiosa també es produeix una renovació, representada per compositors com Vicente Goicoechea (1854-1916) i Nemesio Otaño (1880-1956). Després de la guerra civil de 1936-39, sorgeixen conreadors de les noves tècniques i estils musicals, com Luis de Pablo (Bilbao 1930), Carmelo Alonso Bernaola (Ochandiano 1929) i Félix Ibarrondo (Oñate 1934). En la interpretació destaquen el pianista Achucarro, el violinista Félix Ayo, el violoncel·lista Pedro Corostola i el guitarrista José Azpiazu i, especialment, l’arpista Nicanor Zabaleta. En conjunt la música basca del s. XX s’ha orientat cap al folklore i alhora ha establert contactes amb les tendències actuals. Ha crescut el conreu de l’òpera (ABAO) i del ballet (Olaeta). Les institucions musicals actualment més importants són els conservatoris, les orquestres abans esmentades i les diverses societats corals (Orfeón Donostiarra). La construcció d’orgues continua amb vitalitat, com és tradició al país.
música basca
f
Música