Abans del s X, hom sap poca cosa dels orígens del cant bizantí. Sembla cert que rebé una influència important de la tradició musical litúrgica siríaca i palestinenca i, certament, no és pas la continuació de l’antiga música grega. Fora dels salms o altres texts bíblics, les primeres mostres de peces de cant, de composició eclesiàstica, foren els troparis (tropari). Molts d’aquests tenien una melodia pròpia, sobre la qual eren cantats tots els altres. En una sèrie de troparis, o himne, el primer tropari o estrofa és dit είφμόσ (‘sèrie’ o ‘lligam’) i és el que dóna la melodia dels troparis o estrofes que segueixen. Aquestes melodies són recollides en un llibre liturgicomusical dit Είρμολόγιον. L’himne que gaudí d’una gran difusió en el món bizantí fou el kontàkion, que té reminiscències siríaques i que fou conreat per Sofroni de Jerusalem i, sobretot, per Romà el Melode (o Cantor), al s VI. També pertany a aquest gènere l’himne acròstic anònim Acatist. Al s VII una altra forma himnòdica prevalgué damunt el kontàkion, coneguda amb el nom de cànon. En foren destacats conreadors Andreu de Creta (650-720), Cosme de Jerusalem o de Màiuma (s VII) Joan Damascè (~ 675-749), Teodor Estudita (759-826), Josep l’Himnògraf (s IX), etc. L’antic melode, creador alhora del vers i de la música (quasi estrictament sil·làbica), anà essent substituït, a partir del s XII, per músics que ja no componien sinó que imitaven i adaptaven, alhora que adornaven amb complicats melismes les antigues melodies, tendència que s’accentuà durant la dominació turca. No mancaren, però, alguns compositors de renom. La melodia bizantina és basada en vuit modes (ἤχοι), quatre d’autèntics i quatre de plagals. De fet, els oficis ordinaris al llarg de l’any litúrgic estan estructurats d’acord amb aquests vuit modes (el llibre que els conté és dit ‘Οκτώηχος), que es van succeint cíclicament per setmanes. La notació primitiva era ecfonètica, basada en antics signes prosòdics; a partir del s VIII s’anà introduint la notació pneumàtica, que indicava amb més precisió els intervals i que pot ésser dividida en tres èpoques: paleobizantina, o linear, encara molt pròxima a l’ecfonètica (ss VIII-XIII), hagiopolita o rodona (ss XIII-XV) i psàltica (ss XV-XIX), més evolucionada i que és encara l’actual. La música bizantina és vocal; bé que l’orgue no fou desconegut a la cort imperial, el cant eclesiàstic ha estat sempre purament vocal i monòdic. Només modernament, per influència occidental, ha estat introduïda la polifonia, rebutjada pels ambients restauradors del cant litúrgic tradicional. Per contra, la melodia del solista o del cor és acompanyada per l'ison, a boca closa, sobre la tònica, que és una mena de pedal. En territori eslau, la música bizantina, inicialment també monòdica, seguí un camí propi (cant búlgar). La música bizantina és estudiada en diversos centres de Grècia i al monestir de Grottaferrata, prop de Roma. Entre les publicacions científiques de música bizantina, cal destacar els Monumenta Musicae Byzantinae, iniciats el 1931 a Copenhaguen.
f
Música