Els colonitzadors i missioners portuguesos hi introduïren instruments europeus, el cant pla i el sentit harmònic occidental. La vida musical s’expandí en el cases d’òperes de les diferents ciutats, especialment a Minas Gerais. El trasllat de la cort portuguesa al Brasil (1808) donà nova vida a l’òpera i a la música religiosa, en les quals incorporà músics notables. Els primers compositors autòctons foren José Mauricio Nunes García (1767-1830) i Francisco Manuel da Silva. Amb Antonio Carlos Gomes (1836-96), que compongué òperes italianitzants, apareix la primera figura de nom internacional. Al segon terç del segle XIX es destacaren, per llur producció simfònica i religiosa, Leopoldo Míguez (1850-1902), Alberto Nepomuceno (1864-1920), Francisco Braga (1868-95), etc. Foren els mestres d’una generació que, com Luciano Gallet (1893-1931) i d’altres, compongué obres nacionalistes. El músic més important del segle XX ha estat Heitor Villa-Lobos (1887-1959), amb producció nombrosa però desigual. En les seves obres, especialment en Chôros (1920-29) i en Bachianas Brasileiras (1930-44), utilitzà cants i ritmes populars. D’altres músics s’inclinaren per una major estilització dels elements autòctons: Francisco Mignone (1897), Oscar Lorenzo Fernández (1897-1948) i Mozart Camargo Guarnieri (1907). A partir del 1937 Hans Joachim Koellreutter (1915) s’establí al Brasil, on fundà el grup “Musica Viva” (1939), que difongué el mètode dodecatònic; entre els seus deixebles i seguidors cal esmentar Guerra Peixe (1914), Cláudio Santoro (1919), Eurice Catunda (1915) i Enrique Krieger (1928). L’avantguarda musical brasilera és representada actualment per Marlos Nobre (1939), Carlos Roqué Alsina (1941), Jorge Antunes (1942) i José Antonio Almeida Prado (1943). La musicologia i els estudis folklòrics compten amb Luiz Heitor Corrêa de Azevedo, Mario de Andrade, Oneyda Alvarenga, etc. El cançoner i les danses populars són el fruit d’una superposició de música indígena, ibèrica i negra. Les melopees indígenes primitives de dues o més notes encara són presents en la música popular actual. A partir del 1538 hom importà al país els instruments de percussió indispensables per a moltes danses. Les més populars són el bantuque, el congo, l'embolada, el lundu, la samba, el chôro, el machiche, el balaio, etc.
f
Música