La primera originalitat de la música bretona consisteix en el seu sistema modal. Utilitza tretze modes diferents, alguns d’anàlegs als antics modes grecs, bé que no en procedeixen, més els modes major i menor. Les melodies vocals antigues, cançons i càntics, ofereixen els exemples més concloents d’aquest sistema. Louis Albert Bourgault Ducoudray (1840-1910) féu en aquest camp investigacions decisives. La cançó popular, sigui balada històrica, cançó d’amor o de dansa, ha tingut sempre un lloc d’excepció a Bretanya, i s’ha modernitzat amb cantants compositors molt apreciats. Cada vegada hi ha més corals religioses i laiques, i diverses cases editorials de discs bretons. La música instrumental bretona també reviu. Cap al 1930 només hi havia una desena d’instrumentistes de biniou i de bombarda, mentre que ara n'hi ha uns quants milers gràcies a la fundació de Bodadeg Ar Sonerien (‘Assemblea dels sonadors’). La música culta bretona s’ha inspirat en la música popular en reprendre el seu sistema modal. Els compositors més destacats són Guy Ropartz (1864-1955), Paol Ladmirault (1877-1944), Paol Le Flem (1881), Jean Cras (1879-1932), Jef Le Penven.
f
Música