El compositor pot actuar directament sobre la matèria primera de les seves obres i construir composicions d’organització musical rigorosa. En algunes obres, hom utilitza sons produïts exclusivament per aparells electroacústics, mentre que en d’altres, més afins a la música concreta (concret )6), hom combina i manipula diversos sons naturals o instrumentals prèviament enregistrats en cinta; també és freqüent una combinació d’ambdós procediments. Els sons generats electrònicament poden anar des de l'ona sinusoidal (el so musical més pur) fins a la màxima complexitat del so blanc (so compacte que abraça en la simultaneïtat totes les freqüències audibles) tot passant per l'ona quadrada (de ric contingut harmònic, molt desitjable per les seves possibilitats de transformació). La manipulació del material consisteix bàsicament en un procés de filtració (que serveix per a atenuar freqüències dins de diverses bandes de freqüències), reverberació (efectes de ressonància, eco, anti-eco, etc), modulació d’anell (distorsió dels sons) i modulació de freqüència. També la manipulació de cintes magnètiques pot consistir a canviar velocitats, invertir la direcció de la cinta, tallar i combinar cintes, anelles de cintes, superposició de sons, enregistrament en moltes pistes, estereofonia, quadrifonia etc. D’altra banda la presència del sintetitzador de voltatge controlat, degut a Robert Moog (1965) representà un gran impuls per a l’estudi i la composició de mitjans electrònics, ja que simplificà molts processos anteriors de gran laboriositat i aportà noves possibilitats de rica experimentació. El nou instrument pot memoritzar llargues i complexes estructures musicals utilitzant el seqüenciador i pot generar els sons permetent al compositor de mantenir un contacte viu —pragmàtic— amb la matèria sonora. L’aportació electrònica representa també una renovació de la música instrumental per la conjunció de la màquina i l’intèrpret en viu així també com nous tractaments tècnics en els instruments tradicionals per efecte dels nous conceptes tímbrics. La música electrònica aparegué per la necessitat de precisió i de nous sons que exigia l’aplicació generalitzada de la sèrie musical. Herbert Eimert en fou el creador; aviat s’hi sumaren Ernst Křenek, Henri Pousseur, Pierre Boulez, Bruno Maderna i Karlheinz Stockhausen. Altres compositors importants són G. Ligeti, L. Berio, L. Nono, J. Cage i M. Kagel. Entre els nous centres creats per a la recerca i la composició d’aquest tipus de música cal esmentar l’IRCAM de París (1976). Als Països Catalans, el 1968 fou creat, a Barcelona, el laboratori de música electrònica Phonos.
f
Electrònica i informàtica
Física