La música finlandesa primitiva més important és la del cicle del Kalevala, transmesa oralment fins que fou publicada, del 1908 al 1948. Les melodies populars antigues són d’una extensió molt limitada, però d’una gran varietat rítmica; alguns cops empren l’escala pentatònica. L’instrument autòcton més difós fou el kantele, semblant a un saltiri. La música culta més antiga és de caràcter religiós; hom en troba exemples ja als s. XI i XII. La música profana, durant la dominació sueca, es desenvolupà entorn de la cort ducal de Turku, aleshores primera ciutat del país i punt de penetració de la música d’altres països europeus. El principal compositor finlandès d’aquella època és Bernhard Henrik Crusell. La vinculació de Finlàndia a l’imperi rus coincidí amb el desvetllament del nacionalisme finlandès. Fredrik Pacius (1809-91), d’origen alemany, fundà la Nova Societat de Música, a Hèlsinki (1835), i creà l’himne nacional finlandès. Els compositors d’aquest període s’inspiraren sovint en la música popular, com Robert Kajanus (1856-1933), Martin Wegelius (1846-1906) i Axel Gabriel Ingelius (1822-68). L’única música finlandesa de difusió universal, però, ha estat la de Jean Sibelius.
f
Música