En l’antiguitat, el coneixement d’aquesta música es limita a les obres teòriques gregues i a les descripcions dels autors clàssics. Fou una música essencialment melòdica basada en dos tetracords descendents, amb l’escala dòrica com a model i amb tres gèneres musicals basats en les variacions melòdiques: el diatònic, el cromàtic i l’enharmònic. Els grecs atribuïren una significació expressiva (éthos) als vuit modes coneguts i conrearen diferents tipus musicals, com la citaròdia, l’aulòdia (cant amb acompanyament d' aulos o flauta) i diferents formes musicals corals. La notació fou alfabètica, i és coneguda gràcies a teòrics com Pitàgores, Plató, Heraclides Pòntic, Aristòtil, Aristoxen, Plutarc i altres. Hom en conserva alguns fragments: una oda pítica (s V aC), un fragment de l'Orestes d’Eurípides, dos himnes dèlfics (s II aC), dos preludis per a cítara (s I aC), un himne al Sol (s II), etc. Quan es produí la fi del món antic, la música religiosa, vinculada al ritu bizantí, fou l’única conreada durant molts de segles. Al costat seu, però, florí la cançó popular, riquíssima en temes i en composicions, encara no estudiada sistemàticament. La consolidació de la nacionalitat, a la segona meitat del s XIX, determinà el conreu de la música culta i l’inici d’un nacionalisme musical. Nikos Manzaros, autor de l’himne nacional, fou seguit per Pavlos Karrel, Spyridon Samaras, Dionísios Lavranghas i Manolis Kalomiris, i també per Th. Spathis i E. Riadis, formats a París. A Alemanya es formaren Dimitri Mitrópulos i Nikos Skalkotas. Actualment es destaquen A. Evangelatos, D. Dragatakis, A. Xenos i Iannis Xenakis, que representen les últimes promocions. En el camp de la música popular, Manos Khatzidakis i Mikis Theodorakis s’han inspirat en les fonts més populars i també en les litúrgiques i han fet unes belles composicions, que, en el cas de Theodorakis, ofereixen una marcada intencionalitat politicocultural.
f
Música