La tradició atribueix a David i a la seva època una gran esplendor musical. Els principals instruments de la música hebraica són el hazozrà, el nebel, l’arpa, la trompeta, el něhilà, el sǒfar, el rinnor, el tof, etc. Hom no conserva cap fragment musical de l’època bíblica. Després de la destrucció del Temple (70 dC), només sobrevisqué la música vocal, basada en texts bíblics. Al principi del s VI hom començà a cantar els piyyutim, poesies amb melodies de procedència no hebrea. El cant hebreu tingué un període florent al s XVI, especialment a Palestina i a Itàlia (aquí, amb les obres polifòniques de Salomone Rossi). Al s XVIII hom tornà a introduir els instruments, i ja entrat el s XIX hom intensificà la participació de l’orgue en la música de culte. El ressorgiment nacional de la música hebraica fou possible gràcies a la recol·lecció de milers de cants tradicionals iniciada per Y.Engel vers la fi del s XIX. Han estat nombrosos els compositors jueus que han escrit obres sobre aquests cants; alguns, com Salomon Sulzer (1804-90), amb finalitats cultuals; d’altres, divulgant els cants més característics com a peces de concert, com Max Bruch (autor d’un Kol Nidrei, basat en la pregària homònima de la festa del Yom Kippur) i Ernest Bloch.
f
Música