Els hongaresos, en arribar a llur territori actual estaven en possessió d’una rica cultura musical monòdica, en la qual trobem el llegat finoúgric (cants funeraris), la influència turca del pentatonisme amb línia melòdica descendent, així com les melodies bizantines i eslaves. La monodia basada en la tradició oral s’anà enriquint a conseqüència dels contactes amb els pobles veïns i les cultures populars de l’Occident europeu i també per l’evolució interna (la cançonística del s. XVII, el “nou estil” de la cançó popular al s. XIX, etc). Les influències de les diverses èpoques donaren naixement a estils perpetuats fins al s. XX en la música folklòrica de tradició oral. La fundació de l’estat i la cristianització (vers l’any 1000) suposaren l’assimilació del sistema d’ensenyament musical i del cant gregorià. El cant gregorià arrelà profundament i es fusionà amb la tradició musical hongaresa, arrelament que ja és palès a les primeres notacions dels s. XI i XV. Es reflectí també en la constitució d’un sistema peculiar de variants, en noves composicions, en el coneixement generalitzat de la notació i de la teoria gregorianes entre la població culta en finalitzar l’edat mitjana. Els primers documents de la polifonia provenen dels s. XIV-XV, però el fet que continguin composicions de tipus arcaic (organal) al costat de més recents (cancio isorítmica amb discantus, cantus firmus i contratenor) prova l’existència d’una praxi precedent. Hom té constància documental dels estils polifònics més evolucionats del s. XV que eren presents a la cort reial de Buda i als palaus episcopals, així com de la florent praxi instrumental que donaria els seus fruits tardans en llaütistes com els germans Neusiedler, de la ciutat de Pozsony (s. XVI), i el transsilvà B.Bakfark. L’ocupació turca (1526) estroncà aquesta pròspera vida musical. Només algunes ciutats septentrionals, lliures de la presència turca, i d’altres de Transsilvània pogueren participar en l’evolució renaixentista i barroca de la música europea. D’aquests centres procedeixen col·leccions importants (com ara la de Pozsony i la de Bártfa) i compositors ben dotats (Zarewutius, vers el 1650, i D.Croner), prova de la continuïtat de la música culta en certs punts d’Hongria. Nogensmenys, a gran part del país la música hagué de tornar al nivell de la monodia i a la pràctica semifolklòrica. Florí el cant èpic, el conreador més insigne del qual fou Sebestyén Tinódi Lantos (1505?-56). El protestantisme donà impuls al gregorià interpretat en llengua hongaresa, com també a una original cançó estròfica congregacional, i més tard, al s. XVII, a les cançons líriques. Després de l’expulsió dels turcs (1686), els bisbats catòlics, les catedrals, algunes residències aristocràtiques i també la burgesia de determinades ciutats mantenien conjunts de músics estrangers i hongaresos, que interpretaven música barroca i posteriorment clàssica. Entre aquests mecenes cal esmentar els Esterházy, els quals, entre altres músics, acolliren Haydn. El camí de la nova escriptura musical característicament hongaresa fou prenunciat per les cantates de P.Esterházy. Des de mitjan s. XVIII tot un seguit de bons professionals creà el corrent classicista (B.Istvánffy; János Fuss, 1777-1819). D’altra banda, la intensa vida musical del país permetia un coneixement exhaustiu de l’obra dels grans compositors contemporanis. La combinació d’una antiga tradició de ballables —interpretats sobretot per músics gitanos, com J.Bihari— amb el joc d’acords de la música clàssica de Viena produí, per intervenció de músics instruïts, la música nacional del verbunkos. F.Erkel, Mihály Mosonyi (1815-70) i d’altres volgueren erigir-la en base de la música culta hongaresa, i aquest gust hongaritzant constituí igualment un element important de l’obra de F.Liszt, tot i la seva voluntària adscripció al món germànic. Al llarg del s. XIX hom creà a Hongria les principals institucions de la vida musical de la burgesia moderna, radicades sobretot a la capital (orquestres, teatre d’òpera, premsa especialitzada, escoles musicals de nivell secundari i superior). Budapest s’incorporà a l’activitat dels centres musicals d’Europa, amb concerts de Brahms, Wagner, Mahler i d’altres. Els compositors hongaresos, entre els quals Koenel Abrányi (1822-1903), Imre Székely (1823-87) i Karoly Goldmork (1830-1915), maldaven per conciliar el Romanticisme amb les tradicions del verbunkos. L’activitat de B.Bartók i de Z.Kodály, iniciada els primers anys del s. XX, representà un tombant decisiu en el procés històric de la música hongaresa. Descobriren, aplegaren, anotaren i analitzaren l’autèntica música folklòrica hongaresa (així com també la d’altres pobles) i, guiats per llur sòlida cultura musical, ponderaren la rellevància d’aquesta música des de l’òptica dels problemes contemporanis de l’art de la composició. Els seus assoliments tingueren una gran repercussió en l’obra i el mètode de generacions posteriors de compositors, que intentaren una altra vegada la creació d’una escola hongaresa de música culta. A partir dels anys seixanta es fa sentir una altra vegada la influència directa dels corrents internacionals en l’obra de compositors com Pál Karoly (1934) i L.Sávy (1940). L’alt nivell atès per les escoles i els concerts hongaresos a la primera meitat del s. XX contribuí a la formació d’un nombre elevat d’intèrprets, molts d’ells emigrats a l’estranger a causa dels esdeveniments socials i polítics del país. Aquests darrers decennis la societat hongaresa prestà atenció especial a la divulgació de la cultura musical. L’ensenyament sistemàtic del cant des de la infantesa als centres d’ensenyament i les nombroses escoles de música que formen instrumentalistes afeccionats il·lustren la voluntat de realitzar les idees pedagògiques de Z.Kodály.
música hongaresa
f
Música