Profundament influïda per la música índia i xinesa, té trets personals, com és ara l’ús d’instruments autòctons: el otàn bâu, instrument d’una sola corda, i diversos tipus de llaüt, com el tý bà, el otàn tam —de tres cordes— i el otàn otáy, de tres cordes de seda i mànec llarg. Empra escales de dos, tres, quatre i cinc tons i té característiques modals. Hom hi distingeix quatre períodes històrics: el primer comença amb la dinastia Dinh (segles X-XIV); al segon (segles XV-XVIII) predominà la influència xinesa; el tercer (1800-1940) consolidà un estil musical propi. L’etapa posterior al 1940 és de decadència i d’una major influència de la música occidental. A causa de l’existència de més de cinquanta minories ètniques, el panorama és molt complex. Hom té música cerimonial, teatral —molt popular— i de cort, amb orquestres de més de quaranta intèrprets.
f
Música