La primera música religiosa cristiana s’identifica amb l’anomenat cant gregorià. Les primeres mostres de música profana són cançons de text llatí (ss IX-X), i les d’art religiós no litúrgic són les laudes (Toscana, s XIII). L'ars nova italiana fou conreada a Pàdua, Florència i Bolonya en forma de madrigals, caccie o balades. Al s XIV els cantors que portà el papa d’Avinyó introduïren a Itàlia la música franco-flamenca. La música profana s’expressà amb els cants de carnaval, seguits per la frottola o barzelletta, el strambotto i la villanella. En la lírica profana destacaren Marchetto Cara (?-~1527) i Bartolomeo Tromboncino (1470-1535). El primer imprès musical occidental aparegué a Venècia (1501) i fou obra d’O.Petrucci. La música vocal italiana tornà a la claredat i l’expressió amb Franchino Gaffurio (1451-1522), que sintetitzà l’escriptura contrapuntística i l’agilitat melòdica; més tard Costanzo Festa (1480-1545) refermà l’estil italià, que culminà amb l’obra a cappella de G.P.Palestrina (1525-94), imitat per l’anomenada escola romana: G.M.Nanini (~1545-1607), G.Animuccia (?-1571) i M.A.Ingegneri (1545-92). L’altra escola de música religiosa fou la veneciana, impulsada pel flamenc A.Willaert (~1480-1562) i continuada per A. i G.Gabrieli. Aquesta escola es caracteritzà per les intervencions dels instruments i la policoralitat. En música profana hi ha canzoni i madrigals polifònics, molt allunyats de llur precedent del s XIV; aquests foren conreats pels flamencs actuants a Itàlia i pels italians C.Merulo (1533-1604), L.Marenzio (1553-99), G.Gesualdo (1560-1613) i C.Monteverdi (1567-1643), que hi feren innovacions harmòniques i rítmiques. La música instrumental s’emancipà amb formes autònomes, com el ricercare, la fantasia, el capritx i la canzone. Els millors organistes, a més de Merulo i els Gabrieli, foren L.Luzzaschi (~1540-1607) i G.Cavazzoni (~1490-~1559). L’ideal renaixentista, tardanament aplicat a la música per la Camerata Fiorentina, donà lloc al naixement de l'òpera, amb autors com Peri i, sobretot, Monteverdi, gènere que transformà la música italiana. Al s XVII en foren centres Venècia (Cavalli, Legrenzi), Roma (Cesti, Landi, L.Rossi) i Nàpols (F.Provenzale i, més tard, A.Scarlatti). La seva influència s’estengué ràpidament per tot Europa, on els compositors autòctons imitaren el nou gènere i l’italià esdevingué una llengua franca entre els músics europeus. El triomf de l’òpera fou el de la monodia sobre la polifonia, que en la música religiosa donà l’aparició de l'oratori i la cantata a Roma, amb autors com G.Carissimi i A.Stradella. Al costat d’aquestes formes escèniques i de la música per a teclat (Frescobaldi), floriren noves formes instrumentals: la sonata, el concerto grosso i el concert solista, desenvolupats per grans compositors, com A.Corelli, A.Vivaldi (admirat per J.S.Bach), T.Albinoni i G.Torelli, juntament amb molts epígons i deixebles (Germiniani, Locatelli, Tartini, etc). G.Sanmartini contribuí, a més, a la formació de la simfonia. Però la música instrumental es debilità amb la puixança de l’òpera; els darrers grans autors foren B.Galuppi, G.B.Martini i Luigi Boccherini. L’òpera italiana, en canvi, fou també conreada aleshores per autors estrangers, com G.F.Händel, J.A.Hasse o el català Domènec Terradelles, al costat dels italians N.Porpora, N.Jommelli, F.Feo, F.Durante, L.Vinci, els Bononcini, T.Traetta, etc. Mentre l'opera seria continuà essent conreada a les corts europees, amb texts mitològics, sovint emfàtics, d’A.Zeno i P.Metastasio, Nàpols es convertí en centre de l’òpera bufa i semiseriosa, que arribà, primerament amb Pergolesi i més tard amb G.Paisiello, D.Cimarosa i autors no napolitans, com A.Salieri, G.Sarti, N.Piccinni, etc, a llocs tan refractaris a l’art italià com a París o tan allunyats com l’imperi rus. L.Cherubini i G.Spontini iniciaren la italianització de l’òpera francesa, mentre a Viena el valencià V.Martín i Soler competia amb Mozart mateix en aquest terreny. L’aparició de Rossini dugué l’òpera italiana al capdamunt de la seva influència, que s’estengué també per l’Amèrica del Nord (la del Sud ja l’havia rebuda a través de Zipoli i dels músics castellans). Amb els seus continuadors (Donizetti, Bellini, Mercadante i Pacini), el bel canto italià ho envaí tot; el canvi d’estil operat per Verdi s’oposà amb èxit molts anys a la creixent influència alemanya, que en aquells moments dominava ja el camp instrumental. La desclosa de l’escola verista (Puccini, Giordano, Leoncavallo, Mascagni, Cilea), amb nombrosos epígons més o menys vinculats a aquesta estètica, fou el darrer esclat de l’òpera italiana, mentre Martucci, Sgambati i F.Busoni iniciaven la reconquesta de la música instrumental. Modernament aquest camp ha estat novament treballat per autors d’una gran anomenada, com O.Respighi, A.Casella, G.F.Malipiero, I.Pizzetti, G.F.Gheini i el reformador de la música religiosa L.Perosi. Les darreres generacions han estat influïdes per les conquestes de l’escola de Viena, mantenint, però, un estil propi: cal destacar G.Petrassi, L.Dallapiccola, Luigi Nono i Luciano Berio. Al costat d’aquesta música seriosa, la música lleugera italiana ha tingut una gran difusió a Europa després del 1945, amb festivals internacionals, entre els quals sobresurt el de San Remo.
música italiana
f
Música