Tant la teoria musical japonesa com molts dels seus instruments procedeixen de la música xinesa. Altres influències menors procedeixen de Corea, de l’Índia i de Manxúria. Els instruments principals són el biwa, instrument de quatre cordes, del segle XIII, que acompanya moltes danses, el shamisen, instrument nacional, semblant a una guitarra, de mànec llarg, importat al segle XVI de les illes Loochoo, el koto, cítara de tretze cordes, tocat amb pues de vori, i el shakuhachi, flauta que data del segle XIV, d’una sonoritat molt dolça. La música té tres escales (de cinc notes cadascuna): Kumoi, Kirajoshi i Iwato. La majoria dels gèneres antics són encara vius: les danses bugaku, el drama musical Nō, nascut al segle XIV, i els poemes cantats, els anomenats ko-uta, del segle XVI, interpretats encara per les geishes, i els naga-uta, del segle XVII, amb acompanyament instrumental. Després d’una època sense composicions autòctones, s’inicià una reacció dels músics japonesos, que han assolit una síntesi entre la tradició secular de la música culta japonesa i les tècniques de composició occidental. Es destaquen en l’escola moderna japonesa Yoritsune Matsudaira (1907), Toshiro Mayuzumi (1929) i Kazuo Fukushima (1930).
f
Música