Des del segle V Tolosa de Llenguadoc fou un centre de litúrgia mossàrab gràcies a la presència visigòtica. La música occitana es desenvolupà d’una manera independent i tingué aviat un teòric notable, Otgarius, abat de Sant Ponç, autor del tractat Musica Euchiriadis (s. X). Occitània desenvolupà una notació pròpia, l’anomenada aquitana. Al costat d’una important florida de música religiosa, a la baixa edat mitjana, assolí una importància excepcional la dels trobadors (trobador) en el camp de la música profana, entre els quals es destaquen Bernat de Ventadorn, Pèire Vidal, Jaufre Rudèl i Folquet de Marsella, entre molts altres. Hom troba a Flamenca una descripció d’instruments musicals que revela fins a quin punt s’havia desenvolupat l’art musical a l’Occitània medieval. La ruïna d’Occitània com a entitat política comportà la lenta desnaturalització cultural, que dugué els músics occitans a cercar un camp d’acció més favorable: així, Joan Brudieu s’establí a Catalunya, mentre que Marc Antòni de Mureth s’establí a Roma i l’impressor Antòni Gardana ho féu a Venècia. Però la majoria se centrà en la capital de la monarquia francesa, mentre que a Avinyó romangué una escola autòctona de músics, i a Tolosa, pel seu caràcter d’urbs important, l’activitat es mantingué i fou un centre musical important, molt influït, però, per París. Al segle XVII hi tingué molta importància la música de ballet, camp en el qual es destacà Estève Molinièr. També s’hi representaren òperes molt aviat, i la música religiosa hi assolí un alt nivell. Tanmateix, la majoria dels compositors occitans de renom treballà a París o en altres indrets de l’estranger, i són coneguts actualment amb noms i cognoms francesitzats, com André Campra, l’avinyonenc Jean-Joseph Mouret, Esprit Blanchard (autor del cèlebre Te Deum per la victòria francesa de Fontenoy, 1744) i Nicolas d’Alayrac. Un cas excepcional fou J. B. Cassanéa de Mondovila, que féu representar a Fontainebleau, el 1754, davant Lluís XV de França i la seva cort, la pastoral en llenguadocià Dafnis e Alcimadura. L’escola d’Ais de Provença, de llarga tradició, donà al s. XVIII figures com l’operista italianitzant Estève Josèp Flocquet. Als segles XIX i XX molts compositors occitans se centraren a París: el violinista Pèire Rode, Pèire Gaveaux, Ferdinand Poise, Felician David, l’operista Ernèst Reyer, Emmanuel Chabrier, Vincent d’Indy, Charles Bordas, fundador de la Schola Cantorum de París, Charles Tournemire, Joseph Canteloube, Henri Büsser, E. Audran i, sobretot, Gabriel Fauré. Més conscients de llur occitanisme foren, en canvi, Déodat de Séverac i Darius Milhaud, fet que també ha repercutit en els compositors posteriors, com Francis Poulenc, Olivier Messiaen, Henri Sauguet i Georges Auric. L’activitat musical occitana és destacada, puix que, a part la vida de les principals ciutats, s’hi celebren notables festivals, entre els quals sobresurt el d’Ais de Provença. També s’ha destacat el corrent de la “nova cançó” occitana, sobretot amb els seus principals representants, Claudi Martí, G. Brogli, Patric, Josiana, etc.
f
Música