Llur origen és poc conegut. La dansa més típica és el ball pagès, amb dos temps, anomenats la curta i la llarga. És un ball de parella, tret del que es diu de filera. Mentre la dona amb passos menuts llisca executant cercles, més amplis en la part llarga, l’home, sovint amb acompanyament de castanyola, executa saltirons amb els braços baixos en la curta i grans salts i voltes ràpides, movent els braços i arribant a alçar-los sobre el cap de la parella, en la llarga. En certes solemnitats aquesta dansa es completa amb el ball de ses dotze rodades i el de filera. Els instruments que acompanyen el ball pagès són les grosses i típiques castanyoles, la flaüta, sovint de baladre, i el tambor de caixa de ressonància més alta que ampla, feta d’un tronc de pi. La flaüta i el tambor, molt decorats, com en general tots els catalans, tenen característiques locals. Els toca una sola persona, que amb la mà esquerra aguanta la flaüta, mentre el tambor penja del mateix braç i amb la mà dreta és copejat amb la baqueta. En el cant de les caramelles de Nadal l’acompanyament és efectuat pels tres instruments esmentats més l'espasí. Predomina la percussió, però la flaüta de bec amb embocadura i els tres forats a l’extrem inferior produeix, mitjançant sons variats, sonades considerades autòctones. Un instrument a part és el reclam de xeremies o xeremia bessona, mena de doble clarinet de canyes que executa una escala que pertany al sistema pentatònic. També hi ha la xeremia simple. El cançoner eivissenc té una part d’origen català i una altra de més arcaica d’origen incert. Les melodies d’aquest segon grup tenen un àmbit limitat de quatre o cinc notes; es tracta d’un cant sil·làbic de ritme lliure. El cant és iniciat en una nota aguda i descendeix gradualment cap al registre greu. La frase melòdica acaba amb una mena de refilada o redoblada executada sobre notes més greus que les de la melodia precedent. Les cançons curtes i els romanços antics, vides de sants, etc, no tenen redoblada i pertanyen al primer grup. En el segon grup el tema melòdic, d’escassa variació, comprèn quatre versos; la redoblada s’inicia en el segon i s’accentua en el quart. Aquestes cançons són romanços llargs, a vegades amb rima doble, dividits en cobles o estrofes, a la fi de les quals apareix el coblejar, tornada o recoble.
f
Música
Dansa i ball