Els primers documents de música russa són els manuscrits de notació neumàtica en la qual es troben els cants de l’Església ortodoxa russa, basats en una escala formada per tres tetracords diatònics. La música culta profana fou molt posterior. La música fou protegida pel tsar Miquel I, però hom ha d’arribar als regnats de Pere el Gran, les tsarines Anna i Isabel, i molt especialment Caterina II, per a veure aparèixer els primers músics autòctons, com M. Berezovskij (1745-1777), D. Bortn'anskij (1755-1825) i E. Fomin (1761-1800), al costat dels músics francesos i napolitans importats per la cort, als quals s’afegí també el valencià Vicent Martín i Soler. Al s. XIX es destacà Aleksej Nikolajeviš Verstovskij (1799-1862), que estudià la música tradicional russa. La seva tasca fou continuada per Mikhail Glinka (1804-57), el creador de l’escola musical moderna; també es destacà Aleksandr Dargomyžskij (1813-69). L’any 1862 fou fundat l’anomenat Grup dels Cinc, format per A. Borodin, C. K'ui, M. Balakirev, M. Musorgskij i N. Rimskij-Korsakov, d’inspiració nacionalista, que fou seguida, quan desaparegué el grup, per Mitrofan Bel’ajev (1836-1904) i un cercle de seguidors que recollien la tradició de les obres de N. Rimskij-Korsakov, com A. L’adov, A. Grečaninov i A. Glazunov. De signe totalment diferent fou la plèiade de músics occidentalistes encapçalats per Anton Rubinstein, el qual irradiava aquesta posició estètica des del conservatori de Peterburg. El músic que encarnà més completament aquesta tendència fou P.I. Čajkovskij, màxim representant del Romanticisme amb unes obres d’estructura clàssica. També conrearen aquest estil Mikhail Ivanov (1849-1927), Sergej Tanejev (1856-1915), Aleksandr Arenskij (1861-1906) i, sobretot, Sergej Rakhmaninov. El moscovita Aleksandr Skr'abin (1872-1915) féu un intent de síntesi entre la música i la filosofia i fou un dels precursors de la música contemporània. Al principi del segle XX la música russa se situà en el centre del panorama mundial amb Igor Stravinsky, deixeble de Rimskij-Korsakov, que cercà una línia totalment personal que obrí grans horitzons. També molt personal fou Sergej Sergejevič Prokof'ev; com Stravinskij, fou descobert per Serge de Diaghilev, que li encarregà obres per als Ballets Russes que actuaven a París; Prokof'ev, més tard, hagué de subjectar-se a les directrius del realisme socialista, com ho feren també Nikolai M'askoviskij (1881-1950), Aleksandr Mosolov (1900-77) i Dmitrij Šostakovič. Els compositors més reconeguts durant l’etapa soviètica foren Dmitrij Kabalevskij (1904) i Tikhon Khrennikov (1913), fidel exponent de les directrius oficials. A partir del 1960, i coincidint amb una certa liberalització, destacaren els seguidors de l’escola serial i de les diverses tècniques avantguardistes: Edison Denisov (1929), Andrej Volkonskij (1933), Valentin Silvestrov (1937), Rodio Ščedrin (1935) i Sergej Slonimskij (1932). Paral·lelament, altres compositors com Leonid Crabovskij (1935) i Boris Tiščenko (1939) conjugaren les tècniques tradicionals amb l’experimentació. El prestigi de la música russa arrenca el segle passat de les grans creacions de ballet (que formen una part substancial de l’actual repertori mundial) i d’alguns grans intèrprets, especialment a l’inici del segle XX (V. Nižinskij, A. Pavlova, etc.), quan també l’òpera russa s’incorporà als repertoris mundials, que influí fortament. Aquest prestigi, centrat a les ciutats de Sant Petersburg i Moscou, ha estat una constant durant tot el segle XX; àdhuc en les difícils condicions de la Rússia postsoviètica, hom intenta mantenir l’atenció preferent a aquest art, que ha contribuït al sorgiment de nombrosos compositors i intèrprets de gran talla.
f
Música