S'ha transmès sobretot a través de les dues principals escoles modernes, la de Mossul (Iraq) i la de Charfet (Líban), i ha estat coneguda a l’Occident gràcies al recull de J.Jeannin, Mélodies liturgiques syriennes (1924). Transmesa sobretot oralment, però amb una notació semblant a l’ecfonètica bizantina, la música siríaca té, com la bizantina i l’armènia, un sistema de vuit modes (quatre d’"autèntics” i quatre de “plagals”), als quals hom dóna els noms àrabs. Els reculls de melodies siríaques (anomenats sovint, Beṯ Gāzā), que serveixen de models a moltíssimes d’altres, tenen les peces patró agrupades segons els gèneres següents: les ba'wāṯā (‘rogacions’), que segueixen la mètrica d’Efrem, de Jaume de Sarūg i de Balai; els qíll (‘veus’), gènere poètic que es remunta al segle V; els madrāšē ( madraša); els 'enyānē (‘respostes’), o refranys a intercalar entre els versets dels salms o entre les estrofes dels himnes; els mawrbē, o “antífones”, per a intercalar entre els versets del cant del Magnificat, a l’ofici matinal; els qanune yawnayē (‘cànons grecs’), peces que, com diu el nom, deriven d’un model grec i no anteriors al segle VIII; les takhsfāṯā (‘súpliques’), himnes diversos de melodies més ornamentades. Monòdica, difícilment ajustable a un grup de cantors per la llibertat i les possibilitats melòdiques i cromàtiques que ofereix, la música siríaca és cantada amb un ritme molt marcat, innat en l’esperit dels cantors siríacs, que es palesa, per exemple, amb la introducció d’una mena de vocal breu al final de les síl·labes acabades en consonant i que en desdobla el valor musical.
f
Música