Zona de contacte del món llatí i l’eslau, la música medieval txeca oscil·là entre les dues concepcions litúrgiques, la llatina i l’eslava, amb períodes de predomini d’aquesta darrera, originada probablement a l’abadia de Sázava (s. XI). A l’època de Carles IV (1346-78) hi hagué un centre de música litúrgica ambrosiana d’una influència notable; també aparegué música profana d’ambient cortesà. Poc després penetrà l’Ars Nova francesa, amb Guillaume de Machault, resident durant anys a la cort reial txeca. La seva influència es palesà en l’obra de Záviš i de Jan de Jenštejn. En aquests anys el teatre litúrgic també tingué una influència francesa i un desenvolupament considerable. Als segles següents les lluites religioses donaren lloc a moviments com el dels Germans Bohemis, dels quals han restat valuoses col·leccions de càntics, la influència dels quals depassà els límits de Bohèmia, i s’estengueren per l’Europa protestant. Alhora la polifonia holandesa influí en la música religiosa txeca i Praga fou un centre on treballaren músics estrangers destacats, com Jacob Regnart i Jacob Hassler. Posteriorment arriben els corrents madrigalístics florentins (~1600) i la monodia. L’autor més destacat és, en aquest temps, Kryštof Harant de Polžice. El territori txec esdevé un país extremament musical a l’època barroca: els testimonis contemporanis revelen la importància de la música a les escoles primàries a tots els nivells socials i tant a la ruralia com a les ciutats, als s. XVII i XVIII. Les institucions eclesiàstiques impulsaven la música litúrgica i els oratoris italianitzants, amb autors com Adam Václav Michna d’Otradovič, Jan Dismas Zelenka, B.M.Černohorský, F.I.Anton Tuma i altres. Els bisbes, nobles i algunes institucions civils sostenien orquestres privades; la música instrumental hi era conreada per autors txecs (sovint germanitzats) i alemanys residents a Bohèmia, com Heinrich Ignaz Franz Biber, Frantisek Václav Mica (destacat precursor de la forma sonata) i Ignaz Holzbauer, més tard incorporat a l’escola de Mannheim a la qual pertangueren molts compositors txecs, com els Stamitz o Stamič, Antonín Fils, František i Jan Jirí Benda, František (o Franz) Xaver Richter, Jiří Cart, etc. Altres compositors txecs s’establiren a Berlín o altres ciutats alemanyes o de l’imperi austríac. L’òpera fou conreada per Joseph Mysliveček, que triomfà a Itàlia, on fou anomenat il divino Boemo. Més tard es destacaren, també a l’estranger, Jan Ladislav Dussek, František Xaver Dussek (amic de Mozart) i un gran nombre de compositors establerts a Viena, on seguiren el classicisme de Haydn i Mozart, com V.Pichl, L.Koželuh, Jan Vaňhal, Pavel Vranichý, Hugo Vořišek, etc. A Bohèmia treballaren en aquesta època J.F.N.Seger, František Xaver Brixi, autor de misses amb elements populars, J.J.Ryba, etc. A París es destacà Antonín Rejcha, que hi exercí un fecund mestratge. L’extraordinària floració de compositors del s. XVIII es mantingué al s. XIX amb l’aparició del nacionalisme musical, insinuat només en les obres teatrals i vocals de F.Škroup i en l’obra de V.J.Tomášek, l’organista J.A.Vitášek, l’autor de peces corals P.Kříškovský, etc, precursors del gran Bedrich Smetana, veritable capdavanter del nacionalisme musical txec en tots els camps, i que tingué els millors seguidors en l’internacionalment famós Antonín Dvořák, Zdeněk Fibich, Josef B.Förster, Karel Weis. i un gran nombre d’autors que els seguiren. Entre els deixebles de Dvořák, Josef Suk i Vitězslav Novák saberen aportar noves aspiracions al llenguatge musical txec, el qual ha estat renovat al s. XX per Leoš Janáček, el món operístic del qual només ha estat valorat recentment d’una manera plena, Bohuslav Martinu (deixeble de Suk i d’A.Roussel) i, més recentment, per Vitězslava Kaprálová, els eslovacs Eugen Suchoň, Jan Cikker i Alexander Moyzes, etc. La vida musical txeca, malgrat els avatars polítics del s. XX, ha mantingut una vitalitat que no té pràcticament equivalent a Europa, amb un gran nombre de teatres d’òpera (tres a Praga: Nacional, Smetana i Jan Tyl; tres a Brno i diversos altres a les ciutats importants, com Ostrava, Olomouc, Bratislava, Plzeň, etc.) i un gran nombre d’orquestres simfòniques de fama internacional, com la Simfònica i la Filharmònica de Praga, la Simfònica FOK, etc. L’alt nivell de la música txeca es palesa també en la importància de les institucions d’ensenyament musical, de les edicions discogràfiques (Supraphon) i de la musicologia txeca i eslovaca.
f
Música