S'originà inicialment com a música popular de les tribus eslaves de l’est que s’establiren a Ucraïna. La música profana era conreada per músics ambulants o bé adscrits al servei dels nobles. Entorn de l’Església ortodoxa sorgí un potent corrent musical al servei de la litúrgia (sobretot música vocal); l’anomenat cant pla de Kíev adquirí importància i es basà en la influència bizantina i elements del folklore ucraïnès. Durant molt de temps emprà una notació pròpia. Cap al s. XVI es desenvolupà la polifonia, i fou adoptada la notació moderna. La polifonia ucraïnesa influí profundament damunt la russa. La música profana acompanyava els actes importants de la vida civil, i l’ensenyament de la música s’estengué a les escoles cap al s. XVII, i els establiments d’ensenyament superior a Kíev, Kharkiv, etc, no trigaren a tenir orquestres pròpies, grups corals, etc. D’aquesta època daten els primers compositors coneguts, com ara Maksym Berezovs’kij (1745-1777), Artem Vedel’ (1767-1806), Vasy'l Titov, Stepan Davidov (1777-1825), etc. La influència italiana penetrà a Ucraïna al s. XVIII; als palaus principescs i nobles foren freqüents les orquestres pròpies i les representacions d’òpera. Molts cantants i músics ucraïnesos treballaren a la cort de Peterburg, a Moscou i fins i tot a l’estranger. A la segona meitat del s. XVIII Dmytro Bortnjans’kyj (1751-1825), deixeble de Galuppi, adquirí ressò internacional, amb òperes i música religiosa i instrumental. D’aquesta època daten també les primeres balades i cançons dels cosacs, que més tard s’estengueren arreu dels territoris de la Rússia tsarista i que modernament s’han fet cèlebres a tot el món. Al s. XIX sorgí un nucli d’autors de música escènica, sovint basada en temes folklòrics ucraïnesos, d’acord amb els postulats romàntics del nacionalisme musical, entre els quals cal esmentar Semen Hulak-Artemovs’kyj (1813-1873), Mykhajlo Verbic'kyj (1815-1870), Ivan Lavrivs’kyj (1822-1873), Petro Sokal’s'kyj (1832-1887) i sobretot Mykola Lysenko (1842-1912), l’òpera més coneguda del qual és Natalka Poltavka. En aquesta època molts compositors russos, com Čajkovskij i Rimskij-Korsakov, empraren temes musicals o literaris ucraïnesos en algunes obres. Lysenko i altres compositors coetanis escriviren cançons de base folklòrica i estimularen la creació de grups corals, de dansa, orquestres, etc. El 1868 fou obert el conservatori de Kíev, seguit pels de Kharkiv (1871), Odessa (1886) i Poltava (1902). Alhora sorgiren teatres d’òpera i formacions simfòniques estables, corals, com la de la Universitat de Kíev, etc. Cap a la fi del s. XIX es destacaren Kyrylo Stecenko (1882-1922), autor de cantates, cançons, peces corals, òperes, etc, i els simfonistes i autors de música instrumental Pavlo Senicja (1879-1960), Levko Revuc'kyj (1889-1968), Boris Ljatošyns’ky (1895-1968) i Mykhajlo Verykivs’kyj (1896-1960). Més tard, ja al s. XX, s’han destacat Kostjantin Dan'kevič (1905-84), Jurij Majboroda (1913-92) i Volodymyr Nakhabin (1910) i, com a operistes, Julij Mejtus (1903-97), K.Dan'kevic, J.Majboroda i Vitalij Kirejko. El 1923 fou fundada l’Orquestra Simfònica de l’Estat Ucraïnès; també s’han destacat la companyia de l’Òpera de Kíev, els grups corals Dumka i Trembita, la Coral Folklòrica Ucraïnesa, la Coral Folklòrica Transcarpàtica i altres formacions que tingueren el suport de la RSS d’Ucraïna. De la música popular ucraïnesa cal destacar els dos instruments populars més famosos (el torban i, sobretot, la bandura), així com les cançons i danses dels cosacs.
f
Música