Hom pot dividir la història musical xinesa en tres períodes importants. Del primer període (fins a la fi de la dinastia zhou) es conserven instruments (campanes, ocarines, cítares), i ja al s VI aC hi ha mostres i citacions, en obres literàries, de danses, cançons de cort i de guerra, etc. Cap a la fi del primer període ja havia estat establert un sistema musical característic i havien estat dividits els instruments en vuit categories, segons el material de què eren construïts. Consta l’existència d’instruments de percussió, flautes, etc. El segon període (fins a la fi de la dinastia tang), que coincideix amb l’època de decadència del confucianisme, és una època d’influència estrangera, procedent sobretot de l’Àsia central. La dinastia han tractà de restablir la música cerimonial de l’antigor, però l’etapa més brillant fou la de la dinastia tang (618-906), durant la qual el descobriment de la impremta permeté de donar difusió a importants tractats musicals. Hom conserva algunes danses d’aquest període. La música de l’època tang passà al Japó, on tingué una considerable influència. El tercer període (fins a la fi de la dinastia qing) correspon a una etapa de renaixement del confucianisme a la Xina. La música adquirí un fort impuls durant la dinastia song (960-1279); hi hagué investigadors que reconstruïren l’antiga música cerimonial, tractadistes i teòrics, i es desenvolupà una mena de cançó intimista, basada en texts poètics, que influí en la formació del drama musical xinès, format inicialment durant la dinastia yuan i desenvolupat durant la dinastia ming (1368-1644), fins a formar el kunju, l’òpera clàssica xinesa. Aquesta, que hom pot considerar formada a mitjan s XVI, es caracteritza per un cant summament elaborat i per una important participació de la dansa. L’acompanyament orquestral sol ésser relativament reduït; en l’orquestra la flauta és el principal instrument melòdic. El kunju dominà la vida musical xinesa fins al s XIX, i encara és sovint objecte de representacions; influí en la formació d’un teatre musical més evolucionat: l’òpera pequinesa (jingju), sorgida al s XIX i actualment la més popular. La música instrumental d’aquests segles és reduïda, i es limita a dos instruments: el qin (una mena de cítara de set cordes) i el pipa, espècie de llaüt de quatre cordes. Hom conserva música per a qin des del s XV, i el repertori del pipa és molt més reduït. Altres instruments menys importants, per als quals només modernament hom ha escrit peces, són una cítara de setze cordes (zheng), diverses menes de flauta, un violí de dues cordes, una mena d’oboè, etc. Al s XIX apareixen algunes partitures per a conjunt orquestral, però aquesta mena de música no es generalitzà fins els anys vint, especialment al S de la Xina, i tingué una forta influència japonesa i occidental. El nou règim sorgit a partir del 1949 ha donat un gran impuls a l’estudi de la música i a la utilització de la cançó i del grup coral amb finalitats de propaganda, d’estímul al treball i de commemoracions oficials. Els compositors xinesos actuals graviten sota la influència de la música occidental, tot i la prohibició que en féu l’anomenada Revolució Cultural, que arribà a proscriure la música d’autors com Beethoven i Mozart, titllats de burgesos. Suprimida aquesta prohibició (1976), la música occidental ha recuperat la seva influència, bé que els compositors més recents s’orienten cap a noves fórmules, basades en la tradició ancestral xinesa. Hi coopera l’Institut Nacional de Música, fundat a Pequín l’any 1954. La teoria musical xinesa s’ocupà des dels temps més remots de resoldre el problema de l’afinació dels instruments: hom cercà un to bàsic (huangzhong), i per a trobar-lo hi hagué constants reformes. Cap al s III aC ja s’havia descobert un sistema de dotze tons, però cinc d’aquests eren considerats fonamentals i formaven una escala pentatònica, característica de la música xinesa. Posteriorment foren afegides dues notes més, considerades de pas o d’adornament, a aquesta escala. L’evolució musical posterior portà a la formació de modes, fins a arribar, a l’època de la dinastia song, a un sistema de 84 modes complets, bé que molts només tenien una existència teòrica; en música popular n'eren emprats només 28. En la música vocal, la diferent altura dels sons del llenguatge parlat influí en l’adopció de quatre tipus de tons vocals. Això és especialment important en el kunju (òpera clàssica) i en el jingju (òpera de Pequín), perquè cal que la música s’ajusti a les necessitats del llenguatge.
música xinesa
f
Música